Aquesta lletra no té fils

La vida al costat d’un infant de tres anys està ple de moments de descoberta i en Guim tot just ha començat a identificar que el nostre entorn està plegat de lletres i números. Mostra algunes preferències, tant en les lletres -estretament lligades amb les del seu nom- com amb els números -per exemple amb el número 4. Busca la lletra G i el seu número preferit arreu. Quan troba alguna informació on apareix el número 4 sovint pregunta pels números del voltant -i a vegades infereix que les lletres del voltant, també son números. Es troba en un estadi molt inicial del procés d’aprendre a escriure i a llegir, que comença diferenciant què son lletres i què no.

Ara es mira les portades dels llibres també d’una altra manera. Juga a buscar tant en els títols com en les altres informacions de la portada la seva lletra.

-Aquí no surt la meva lletra.

Sovint té raó, però no sempre. Quan l’encerta el veig content per haver-ho sabut identificar, i quan li dic que encara que no l’hagi sabut identificar hi és, percebo certa emoció per saber a on està la seva lletra. Per exemple, en la portada del llibre The Gruffalo on, d’entrada, no va reconèixer la G malgrat aparèixer a l’inici de paraula.

Un altre dia, que torna a estar mirant les lletres dels textos escrits del voltant, torna a afirmar que no hi ha cap G.

Aquesta vegada li dic que no hi ha cap G tal i com ell les coneix, però que n’hi ha una d’un altre tipus que s’anomena minúscula. Em pregunta quina és, li dic que la quarta i, si bé no l’ha pogut identificar per la lletra, juguem a trobar-la a partir del comptatge. Quan la troba... em mira, i assenteix tot i que per la cara que fa, no tinc clar que fos el que ell buscava. Li explico que hi ha unes lletres d’un tipus -Majúscules- i unes d’un altre -minúscules. No tinc cap esperança que comprengui, però sí que es vagi familiaritzant amb la idea que no totes les tipografies son iguals, ni tampoc el tipus de lletres.

Al cap de pocs minuts, en un altre rètol hi troba la seva lletra i ara sí, content, em diu que aquesta sí! que és la seva lletra i que li agrada més que la d’abans. Li pregunto per quin motiu i m’explica que aquesta li agrada perquè no té fils i penso que ha trobat una manera original d’explicar la preferència des de la seva perspectiva d’una manera molt detallista.

Estan sent moments de descoberta, de moltes preguntes i anàlisi en un procés que sabem que serà llarg. Ara venen moltes preguntes de: qui té aquesta lletra? I aquesta lletra quina és? I com es fa aquesta lletra? I aquí què hi diu? I amb molta paciència seguirem responent les preguntes des de la veritat i exposant-lo a situacions que impliquin llegir i escriure plegats.

De la qualitat de l’acompanyament que té i seguirà tenint el Guim, tant en l’àmbit familiar com en l’escolar dependrà que el procés llarg d’aprendre a llegir i a escriure sigui gratificant i engrescador, o tot el contrari faci sentir el Guim poc capaç d’afrontar-lo. Es tracta, doncs, de ser sensibles a les necessitats de l’infant per mantenir la curiositat i l’interès per anar progressant. Notem com el diàleg respectuós de l’adult amb l’infant en les múltiples situacions que apareixen en el dia a dia és la millor bastida (en el sentit que proposa Bruner) per anar construint aquest aprenentatge. Un diàleg que està atent a les preguntes de l’infant, que dona informacions ajustades i pertinents (vegeu per exemple els posts De quan sí i quan no Hi ha lletres que enganyen?) i que a través de petits reptes fomenta l’interès; però, sobretot cal comptar amb un adult que creu en les capacitats de l’infant per aprendre i que de manera amorosa es meravella de cada una de les seves descobertes. És apassionant veure com els passos per aprendre a llegir i escriure son previsibles, però com que les circumstàncies son canviants, el procés que fa cada infant és singular!