T'ajudo?
Ens trobem a l’aula de 5 i 6 anys, al mes de juny. Els nens i les nenes entren de l’esbarjo i s’asseuen a la rotllana. La mestra explica una de les tasques a fer i entre tots decideixen la resta d’activitats que poden fer i quins espais de dins i de fora de l’aula utilitzaran. Aquesta manera de fer forma part del tarannà de l’escola: oferim als infants diferents opcions d’activitats i de joc a l’aula simultàniament.
Mentre uns fan construccions, uns altres miren llibres, d’altres juguen al passadís “preparant el dinar” i un grup reduït està amb la mestra fent una tasca que necessita la seva presència. Una nena, la Jun Xi, agafa llapis i paper i comença a escriure.
La Louise camina per l’aula sense saber molt bé que fer però li crida l’atenció
l’activitat de la seva companya: la Jun Xi està escrivint de manera espontània. Reprodueix una tasca d’escriure paraules, una activitat que anteriorment ha fet conjuntament amb la mestra.
La Louise s’acosta a la Jun Xi, l’observa i al cap d’uns segons es posa a ajudar-la.
La Jun Xi, abans d’escriure les paraules que ella vol, intenta segmentar tant com pot la seva tira fònica i va pronunciant, a poc a poc, so per so, mentre el representa sobre el paper amb el traç d’una lletra.
La Louise mira com escriu els números i les lletres, creu que no escriu correctament una grafia i li explica com ho ha de fer.
La Jun Xi respon positivament i, amb atenció i sense dubtar-ho, fa el que li ha proposat la companya.
Durant tota l’estona, la mestra hi ha estat present, però en aquesta ocasió ha tingut un rol d’observadora en l’intercanvi que hi ha entre les nenes, sense intervenir, ni interferir.
Però encara que la mestra hagi mantingut una distància en aquesta situació que narrem, el que passa entre la Jun Xi i la Louise no és cap casualitat, és fruit d’una proposta d’aula en la qual tothom se sent capaç d’escriure lliurement quan té la necessitat de fer-ho.
En moltes ocasions aquestes nenes han vist la mestra escriure per a elles i en col·laboració amb elles, configurant una manera de fer a l’aula que els és familiar: escriuen espontàniament i col·laboren entre elles. El resultat final que obtenen tot i que encara no arriba a ser el convencional és sempre el més òptim, fruit de les estratègies que posen en joc i dels recursos disponibles que les ajuden a resoldre la tasca que s’han proposat. Són moments en què els infants s’ajuden entre ells per poder resoldre i aprendre a partir dels seus propis bagatges i no els és necessària la supervisió o l’explicació de l’adult.
La pregunta t’ajudo?, per part d’una companya sorgeix com un fet quotidià a les aules on les mestres són capaces de crear dinàmiques que permeten a tota hora i a tots els infants sentir-se reconeguts i capacitats. Podria ser una ajuda paternalista, però és tot el contrari. La Louise s’ha ofert a ajudar, amb delicadesa, a través d’una pregunta, perquè té experiència de compartir, perquè sap que és emocionant la relació amb l’altre per aconseguir un objectiu per petit que sigui i perquè hi ha un espai i un temps a l’aula que li ho permeten. En definitiva, la mestra ha creat les condicions perquè puguin sorgir molts i diferents “t’ajudo?”