Vull escriure el meu nom!

Fa un parell de mesos, en iniciar el procés habitual de recollida de joguines a casa (materials de tota mena que dos nens petits solen escampar per terra) vaig divisar uns gargots escrits al moble de les joguines i dels llibres. M’hi vaig apropar i les meves sospites van resultar certes. Quan ja estava a punt d’iniciar un diàleg amb el meu fill gran (tres anys i mig) vaig descobrir que en aquells gargots s’hi podien distingir clarament les tres lletres del seu nom.

Tot seguit li vaig comentar: -Caram, Gil, veig que has escrit el teu nom amb retolador al moble. Ell em va respondre: -Sí, mama, és perquè tothom sàpiga que aquests llibres, els cotxes i tot el que hi ha aquí és meu i que no m’ho toquin! Aquest “tothom” era, bàsicament, una al·lusió directa al seu germà petit. En tot cas, vaig quedar sorpresa perquè mai no m’havia assegut amb ell a fer cap tipus de reflexió intencionada sobre lletres (ni per identificar-les, ni per guiar-ne els traços) i sabia que a l’escola tampoc no havien fet encara activitats en aquesta línia. El meu fill sabia escriure el seu nom i jo no en tenia coneixement. En aquell moment em va venir al pensament la importància que té la funcionalitat de l’escriptura ja des dels inicis de la vida dels infants. Allò que havia provocat la necessitat d'escriure havia estat impulsat clarament per un objectiu.

Fa una estona, arran d’un regal rebut recentment, en Gil ha volgut treure una llibreta, uns gomets, uns tampons amb lletres i uns colors de fusta (materials que conviuen a la mateixa lleixa) i em demana d’escriure el seu nom amb els tampons. Després ha volgut escriure el meu i finalment el del seu amic tot explicant-me que “se l’estima molt”.

Primer ha preparat les tres lletres del seu nom -que reconeix fàcilment- i, mentre les ha anat estampant observo que, si bé la quantitat de lletres a estampar -tres- sembla ser una característica rellevant per a ell, la direccionalitat com es veuen sobre el paper un cop impreses, li és ben indiferent (tot i que ell es mostri sempre força perfeccionista). Amb el meu nom i el del Youssef no passa el mateix, identifica la primera lletra i després me les va preguntant i les va estampant. A mi, espontàniament em surt de dir-li el nom i el so de cada lletra per referir-la, la qual cosa he de reprimir perquè ell no coneix encara ni una cosa ni l’altra. Així que li suggereixo que es fixi en l’orla que tenim a casa amb les fotografies dels companys, perquè a sota de cada fotografia s'hi pot veure el nom. Algunes lletres sembla que les reconeix fàcilment i d’altres en canvi, quan me les pregunta les hi he d’assenyalar en els tampons. En acabar d’estampar el meu nom, compta el número de lletres que té i m’explica que és més llarg que el seu. En canvi, quan acaba d’estampar el del Youssef ja està més cansat i únicament té interès a endreçar els tampons.

Ara penso que les ganes d’escriure els noms deuen estar també relacionades amb les experiències vitals dels infants. Com poc a poc, inicien l’interès per anar explorant un repertori de les lletres, inicialment desconegut. Com la percepció i la consciència sobre l’ordre i la direccionalitat de les lletres que formen els noms fan també un recorregut evolutiu. Sembla que en aquest moment, per al Gil, els aspectes que no refereixen la quantitat de lletres o bé la identificació de la primera o d’alguna en especial son menys perceptibles.

Com gaudeixo de l’observació de tot aquest procés tan fascinant amb els meus fills, com m’agrada fixar-m’hi amb deteniment, com aprenc. Observar i acompanyar un aprenentatge que canvia i evoluciona constantment és una meravella. Gràcies, Gil.