Sobre el traç de l’escriptura a l’Educació Infantil (A petició d’una lectora del blog)

La Sandra ens escriu per demanar-nos si tenim alguna entrada que faci referència a l’aprenentatge de la direccionalitat del traç de les lletres a l’Educació Infantil. Ella ens comenta que té clar que en aquest blog ens hem anat pronunciant sobre la rellevància de la funcionalitat de l’escriptura, sobre la importància d’oferir espai i temps per a que els infants experimentin amb els traços de les lletres, sobre la idea que l’exercitació de la motricitat fina no ha de dependre de l’escriptura exclusivament per tal que els infants no confonguin escriure amb cal·ligrafiar... Així ho vam explicar també en el post, Quan la lletra ho era tot, però potser encara hi ha alguns aspectes sobre els quals no hem reflexionat explícitament. Som-hi doncs!

Tenim la impressió, d’uns anys ençà, que existeix una creença força estesa i arrelada que el traç de la lletra lligada s’aprèn de forma natural a partir d’activitats l’objectiu de les quals sigui la comunicació escrita i les seves funcions. Potser ha estat una reacció inevitable després de dècades d’exercitació, ja a l’Educació Infantil, de pràctiques descontextualitzades dedicades bàsicament a la còpia de paraules i a la cal·ligrafia de les lletres. Des de la perspectiva lingüística comunicativa actual doncs, potser es podria pensar que, si aprendre a escriure es tracta d’un procés més natural, no cal dedicar gaire temps a ensenyar i aprendre la cal·ligrafia de les lletres tot imaginant que l’infant ja ho va aprenent a mesura que avança en el procés. Però aprendre a escriure no és un procés natural i per poc que dediquem temps a observar com escriuen espontàniament els infants ens adonarem que aprendre el traç de les lletres, sobretot el traç de les lletres en minúscula -en cursiva (també anomenada lletra lligada) o en lletra d’impremta (també anomenada lletra script)- tampoc no té res de natural. L’escriptura és un artefacte cultural l’aprenentatge del qual necessita sovint de la mediació de les persones que en són usuàries. Si bé, per a la majoria dels infants, el resultat de permetre que es traci espontàniament la lletra de pal -a partir de la imitació o l’observació lliure de les lletres majúscules, no suposa un desafiament important, el pas a la lletra minúscula en canvi, és més exigent. Algunes escoles opten per deixar que l’infant s’hi aproximi espontàniament, amb la qual cosa l’infant acaba traçant algunes lletres com pot o com li sembla que li va millor. Algunes aproximacions infantils als traços de la lletra en minúscula són força llegibles i s’assemblen molt als traços convencionals, però d’altres vegades resulten il·legibles i difícils de modificar, sobretot si ja estan més consolidats. No és d’estranyar doncs que hi hagi veus que apostin per l’ús extensiu dels teclats amb la intenció de facilitar tant l’escriptura com la llegibilitat de les escriptures dels principiants (i les de tothom).

Quin seria doncs el moment més adequat per oferir als infants l’espai, el temps i l’acompanyament per a l’aprenentatge del traç i la direccionalitat de la lletra minúscula, ja sigui lligada o d’impremta? Al nostre equip hem dedicat nombroses estones a parlar sobre aquest tema i hem compartit que el moment més oportú de focalitzar la mirada, l’atenció i l’acompanyament en el traçat i la direccionalitat en lletra minúscula és el moment de l’inici de les escriptures alfabètiques o al final de les sil·làbiques-alfabètiques. És el període del procés en què els infants comencen a ser més conscients de què representen lletres i sons, moment en què la transcripció de l’oralitat a l’escriptura comença a fer-se més fluïda i són més productius. També és el moment que poden comprendre que una lletra pot ser escrita gràficament de formes diverses i que totes aquestes formes constitueixen el concepte “lletra A”.

Ara bé, qualsevol curs o moment de l’escolarització hauria de ser oportú per entomar la revisió de traços aparatosos i poder conversar amb l’alumnat sobre el traç que facilita l’escriptura i la llegibilitat. Modificar “traços aviciats” tanmateix reclamarà atenció, esforç i perseverança. No podem caure en la ingenuïtat de pensar que l’aprenent els modificarà a partir d’una explicació o d’una observació puntual. I també hem de comptar amb la possibilitat d’oferir-li un teclat com a alternativa, especialment si aquest recurs ha de facilitar que reprengui la il·lusió i les ganes d’escriure.