Quan la lletra ho era tot!

Sí, fa molts anys quan escriure volia dir reproduir un text, com era la feina dels copistes de l’edat mitjana, o bé, quan en el tipus de lletra requeia la responsabilitat del missatge, les formes de les lletres eren fonamentals. John C. Dana (1899) va escriure un manual detallat sobre el funcionament de la biblioteca. Entre d’altres parla sobre com han de ser les lletres amb una concreció extraordinària. Lletra per lletra fa un repàs de l’abecedari tot mostrant un exemple, en majúscula i minúscula, en script i lletra lligada. La raó és ben senzilla. No només és important ser sistemàtics a l’hora de catalogar i ordenar una biblioteca o llibreria, sinó que aquest ordre ha d’estar a l’abast de tothom. Avui en dia, en canvi, disposem d’una àmplia tecnologia per solucionar qualsevol requisit lligat a l’aspecte que presenten les lletres i per tant, la forma de les lletres ja no ho és tot quan es produeix un text.

Fragment A library primer, John C. Dana (1899, p. 71)

Aprendre a escriure avui, per força, ha d’implicar un procés que prioritzi la construcció del missatge. Ens referim al contingut i a les paraules que s’escullen perquè el missatge compleixi la funció que ens hàgim proposat. Per tant, la forma concreta de cada lletra ja no ho és tot, perquè per sobre de la regularitat i la homogeneïtat de l’estil del traç hi ha el missatge. El que demanem avui a la forma de la lletra és que sigui llegible. És a dir, que la “a” sigui una “a” i no es confongui amb una “c”, etc.

Aquestes premisses ens porten directament a la pregunta: “així la cal·ligrafia no és important?” I la resposta és: “I tant com n’és d’important!” Ho és en el sentit que la forma de la lletra, que s’ha d’aprendre per poder escriure missatges interessants, necessita d’un cert entrenament per tal de reproduir els traços amb agilitat i poder concentrar-se encara més en el missatge. Però, alerta! Aquesta agilitat no s’hauria d’aconseguir fent pàgines de còpia, ni de repetició del traç de cada lletra. L’agilitat en el domini del traç de les lletres s’ha d’assolir a través d’un fort desplegament d’activitats que garanteixin el desenvolupament de la psicomotricitat fina i l’educació del gest gràfic, com són: retallar, estripar, modelar, arrugar, cordar botons, remenar, fer massatges, pintar sense passar de la ratlla, fer sanefes, resseguir camins, etc.

Alguns criteris per educar el gest gràfic són:

- Observar els gargots que els infants fan de manera lliure i espontània: tipus pals o comes, inici de camins, traços enrevessats circulars, punts engruixits, etc. per fer-los-hi adonar del traçat que han fet i permetre que prenguin consciència del que són capaços de fer i de l’espai que ocupen. Després convidar-los a repetir algun d’aquests traços de manera conscient. El fet d’intentar reproduir diverses vegades allò que primerament s’ha fet involuntàriament, desenvolupa la semblança i la regularitat del traç.

- A partir dels traçats que van experimentant els infants, els adults també poden fer propostes d’entreteniment gràfic que siguin al mateix temps d’entrenament i de creació. En aquest sentit les propostes de Gisèle Calmy (1977) recollides al llibre de l’editorial Fontanella, La educación del gesto gráfico, són excel·lents. Per exemple, deixem als infants, a partir de 3 anys, enganxines, retoladors de diferents gruixos, llapis de colors, paper, tisores, cola, etc. i els donem consignes com:

• Dibuixa o construeix alguna cosa bonica, (no cal que sigui un animal, ni una persona, ni un conte) i embolica-la amb moltes línies.

Aina (4 anys): He fet rínxols

• Dibuixa uns cercles i fes-hi línies boniques per dins i per fora​

Aina (4 anys)

La varietat d’aquestes – i d’altres – pràctiques permeten, a la llarga, que diferents parts del cos treballin de manera simultània amb un mateix objectiu, com pot ser, pintar un requadre petit sense sortir-se de la ratlla, o bé, escriure una lletra que té una forma precisa. La coordinació de les diferents parts del cos és d’allò més variada, ja que pot ser entre els mateixos dits, o fins i tot, entre les mans i la vista. En qualsevol dels casos, aquest desplegament d’activitats permet un domini de la mà que serà necessari en el moment que els infants vulguin començar a escriure.

Per aquest motiu, és important identificar l’objectiu de l’activitat que s’està duent a terme. Per a la pràctica de la psicomotricitat fina – necessària per a dominar el traç-, no cal fer cal·ligrafia, ja que el desplegament d’activitats va molt més enllà. En canvi, les pràctiques pròpies de quan la lletra ho era tot porten els infants i els adults a confondre el fet d’escriure amb el fet de fer bona lletra i en conseqüència desvien l’atenció del que implica crear un bon missatge escrit.

Aquest post s'ha publicat originalment a Stabilo Aula, consultable a: http://stabiloaula.es/cuando-la-letra-lo-era-todo/