La mandra d’escriure

“Ah no m’he de rendir. Aquest vespre abans de sopar he d’escriure alguna cosa. No es pas tan espantosament difícil al capdavall”, escriu Katherine Mansfield en el seu diari, publicat a la Vida de la vida sobre l’ofici d’escriure; un llibre punyent que ara estem llegint el grup que alimenta aquest blog.

Escriure no es tan espantosament difícil, diu l’autora. És cert que no és espantós, però sí que és cert que es tracta d’una activitat que porta feina i no sempre s’hi està disposat. També ens diu en un altre moment que escriure bé costa molt i que es necessita temps i pau. Pensem per exemple què ens passa quan hem de redactar els informes a les famílies; passen mil coses per davant abans d’asseure’ns a escriure i fins que no ens ho proposem fermament [d’avui no passa, ens diem per dins] i no trobem una estona llarga i sense sorolls al voltant per dedicar-nos-hi, els informes no surten. L’esforç que requereix superar la distància entre el pensar que es vol dir i trobar la forma per deixar-ho escrit de manera clara i precisa, perquè s’entengui bé, és el que fa que escriure sigui una feina d’una gran exigència intel·lectual. Quan aquesta exigència es fa excessiva se’ns fa espantós escriure, ens ve la mandra i ho deixem per l’endemà.

El que ens passa als adults respecte al que en diríem mandra d’escriure passa exactament igual als infants. Se’ls pot fer una muntanya posar-se a pensar com resoldre tots els interrogants que apareixen a l’hora de posar sobre el paper allò que volen comunicar. Però, mireu com ho ha resolt avui l’Unai, un nen que es capaç de fer produccions sil·làbico-alfabètiques, quan ha anat a buscar la llibreta viatgera que acompanya la mascota, l’elefant Floqui, del grup I5 ha fet aquesta producció.

Immediatament l’ha ensenyada cofoi a la mestra:

UNAI: Ja he escrit al Floqui

MESTRA: Ja ho veig, què li has escrit?

UNAI: (S’ho mira uns moments) Ai! No me’n recordo.

MESTRA: Mmmm... no te’n recordes? Ho podem llegir i així ho podríem recordar?

UNAI: Ah! No! És que ho escrit en anglès, per veure si el Floqui sap anglès.

MESTRA: Ah, sí? I saps com sona en anglès? (acompanyat d’una mirada que busca complicitat amb l’Unai)

UNAI: Ai! És que no sé que he fet!

L’Unai que es ben capaç d’escriure, un per un, gairebé tots els sons de les paraules avui ha provat de rebaixar l’esforç cognitiu i com que es ben conscient del resultat busca respostes que el satisfacin fins i tot a ell mateix. Altres respostes que hem recollit d’altres infants en situacions semblants podrien ser: jo ho faig així, ho faig a la meva manera, no ho sé fer i he fet una altra cosa. Només amb un adult que sap acompanyar aquestes situacions, perquè ell mateix ha experimentat aquest posar excuses [ho faré demà] a la feina que suposa escriure, trobarà la manera d’ajudar l’infant a comprendre’s a ell mateix. Cal explorar quines són les pors i les inseguretats que tenen els infants (vegeu post Motivació per a la lectura i l’escriptura: sentit, habilitats i autoconcepte) perquè a poc a poc aquests raonaments infantils, que ens fan somriure als adults perquè ens hi sentim indirectament identificats, passin a ser preguntes apassionades, peticions d’ajut o relectures i reescriptures entusiastes i facin que escriure no sigui al capdavall tan espantosament difícil.