Escriure i dictar missatges
Sovint recordem la visita a l’aula de la Mia. Arribem juntes per conèixer el grup del qual és tutora a l’inici de l’activitat quotidiana d’un dilluns. Els infants de 2n curs de primària es mouen en llibertat dins d’un espai que més aviat sembla un laboratori cultural o el taller d’un naturalista. Just s’estan iniciant les primeres converses entre companys. A les parets i als diferents espais de l’aula s’hi troben empremtes de tots els temes que encara són en dansa o bé han estat abordats des de l’inici de curs. Mentre nosaltres observem els diferents productes infantils acompanyades per guies improvisats que ens expliquen amb entusiasme tot el que crida la nostra atenció, es produeix una escena d’aquelles que desborden el dia a dia de l’activitat educativa: sobtadament, un infant vomita a raig al mig de l’aula. La Mia, la mestra, lluny de mostrar-se atabalada, desplega el seu tarannà serè i comprensiu: de seguida atén l’infant que sembla indisposat i també conversa amb el munt de voluntaris que s’ofereixen a ajudar-lo. Al cap d’una estona, tot torna a la normalitat i la Mia s’asseu amb el Carles, que ja sembla trobar-se molt millor. I seguim partícips de la conversa que es produeix aleshores:
Mia: Ja fas més bona cara, t’ha passat una mica?
Carles: Sí
Mia: Li haurem d’explicar a la mare què t’ha passat perquè ho sàpiga, oi? Per si t’ha de fer una mica de dieta.
Carles: Sí
Mia: I com vols que ho fem?
Carles: Li fem una nota
Mia: L’hi escrius tu?
Carles: No, tu m’ajudes
Mia: Vinga doncs, jo t’ajudo a escriure-la però tu penses què li expliquem i m’ho vas dictant perquè jo ho pugui escriure
Veiem en Carles pensar una bona estona i tot d’una començar a dictar un missatge que la Mia escriu i va rellegint perquè el Carles pugui anar ajustant o rectificant el seu propi text. Altres tres infants s’asseuen a mirar què i com ho fan i també participen activament de l’activitat.
Qui hem de considerar l’autor d’aquesta nota? En Carles, que l’ha pensada i l’ha dictada a la Mia? O bé la mestra que ha ofert suport al Carles? Creiem que la resposta a aquesta pregunta no genera massa dubtes quan s’observa de primera mà l’esforç que ha hagut de fer en Carles per decidir el contingut del text i des de quina veu s’escrivia i se signava el missatge (si com a protagonista de l’esdeveniment o bé fent veure que era la pròpia mestra qui escrivia).
Perquè costa tant concebre que el dictat a l’adult és també una forma d’escriptura? Si les ganes d’escriure són bàsicament empeses per la necessitat de comunicar o de posar el pensament per escrit i si el més important per escriure és tenir alguna cosa a dir, no serà el mitjà (persona o enginy que faci la notació gràfica) o la forma de fer-ho (el tipus de lletra...) un pas conseqüent però no pas el més important?
Quins aspectes del procés d’escriure es fan conscients en el dictat a l’adult? En primer lloc es fa evident el pas que hi ha entre dir la idea del que es vol comunicar i dir-la per ser escrita. El text escrit no és exactament igual a l’oral conversacional, perquè per exemple, en l’escrit no es permeten ni frases inacabades o incompletes, ni repeticions. Quan l’infant dicta a l’adult, aquest l’ajuda a acabar de formular amb paraules les idees per ser escrites. També, aquest dictat a l’adult obliga a fragmentar el missatge en parts ja que no es pot escriure tot a l’hora; i així mateix, contribueix a diferenciar entre allò que “ja està escrit” i allò que “encara no està escrit” per acabar composant un text adequat i coherent.
Dictar a l’adult i escriure conjuntament són activitats que hauríem d’oferir sovint als infants per tal que puguin anar copsant la complexitat dels processos d’escriptura.
コメント