No et preocupis Teresa, no encara.

Hola Rosa, sort que ja has arribat, t’has de mirar un nen!

La Teresa, tutora de P4, m’espera ben amoïnada. Avui està especialment interessada a que explori en Pablo, un nen de 5 anys. Ella creu que és un alumne molt actiu pel que fa a l’aprenentatge, perquè el veu interessat en tot el que passa a l’aula i participar a les converses que s’hi originen. La Teresa però, arran d’una avaluació individual que ha volgut fer a tots els alumnes del grup, ha quedat ben preocupada amb els resultats del Pablo i em demana que valori les dificultats que ella creu que aquest infant té en relació a l’aprenentatge del llenguatge escrit. Avui l’he ajudada a descobrir quines creences generen aquest patiment i a descobrir que, tal i com suposava, en Pablo és un alumne que progressa. Tot i que els resultats no siguin els que ella esperava, les produccions del Pablo estan carregades de sentit, com passa en la majoria d’escriptures infantils.

L’activitat d’avaluació que ha proposat ha consistit a demanar que els infants escriguin, en solitari i sota els espais corresponents a cada fotografia, els noms de les imatges que s’hi poden intuir (MAR-MÀ-FUM i PEU a la part superior i -FOCA-DIT-VACA i PÀ a la part inferior). Són paraules que ella ha anat introduint al llarg del trimestre amb la intenció que les criatures les memoritzin i les puguin escriure, bé quan se’ls ho demani, bé quan vulguin escriure sols. Amb la introducció d’aquestes paraules ella ha pretès que els infants reconeguin el nom i el so de les vocals i d’algunes consonants. Tot i la seva voluntat, totes aquestes suposicions juguem males passades quan s’intenta descobrir i valorar els coneixements infantils.

Si analitzem amb deteniment les imatges del full deduirem fàcilment que la majoria volen representar elements els noms dels quals són curts, d’una o dues síl·labes. D’aquí podríem inferir també que algunes mestres pensen que els infants de P4 s’inicien més fàcilment en l’escriptura a partir de monosíl·labs i paraules de dues síl·labes. Sumat al fet que, si han estat paraules molt treballades a l’aula, se suposa que han de ser fàcils de recordar o de poder copiar o reescriure, fins i tot de memòria, la qual cosa torna a ser una suposició adulta no fonamentada pels estudis sobre el desenvolupament infantil.

Amb la Teresa hem comprovat que tant el Pablo com la majoria dels seus companys han estat capaços d’enumerar verbalment les imatges del full. Alguns fins i tot han volgut reescriure espontàniament algunes de les vocals que han reconegut en nomenar-les. Però el Pablo no ho pot fer, encara. És comú pressuposar que, per als infants, establir relacions entre el llenguatge oral i el llenguatge escrit és una activitat lineal, progressiva i de menys recorregut. Tanmateix per poc que analitzem les escriptures d’aquest infant de P4, descobrirem la intensa activitat mental que ha hagut de portar a terme per resoldre la tasca. I és que en Pablo, tot i ser capaç ja de reconèixer i nomenar vocals i algunes consonants, té idees pròpies sobre el funcionament del sistema d’escriptura que encara prioritza a l’hora d’escriure les paraules sol·licitades. En ell conviuen encara tots aquests coneixements, per això, quan escriu, aquests coneixements emergeixen. El perill és confondre fenòmens propis d’aquest procés amb dificultats d’aprenentatge.

Redescobrim-ne alguns: en Pablo ha intentat respondre al requeriment de la tasca de forma pertinent: ha escrit lletres -les paraules escrites en tenen sempre unes quantes, de lletres. Per a ell, la quantitat mínima de lletres a escriure perquè hi pugui dir alguna cosa són 7 lletres, entre 6 i 7 lletres. També ha intentat diferenciar unes paraules de les altres i, per tant, les ha escrites alternant les lletres de forma genuïna. I quines lletres ha escollit? Majoritàriament les que coneix millor: les del seu nom. Que n’és de sorprenent tornar a observar l’exercici tan extraordinari de combinatòria i de control que fan els infants en realitzar aquestes produccions!

Els docents aprenem sobre les capacitats i els raonaments dels infants quan explorem les escriptures infantils. Les del Pablo són lluny encara de mostrar quines correspondències so-grafia s’estan consolidant, tot i que també estigui construint simultàniament coneixements sobre les lletres i els sons. En altres post (aquí i aquí) hem anat comentant ímputs que ajuden els infants a seguir avançant.

Des de la formació pensem que potser tots aquests coneixements ja haurien d’haver arribat a les aules, però les preocupacions que verbalitzen algunes mestres ens fan pensar que això no és així i que cal reactualitzar els coneixements que nombroses investigacions ens han anat aportant des de l’any 1980.

Afortunadament, la xarxa ens hi ajuda. Aquí us enllacem un article recent i molt interessant escrit per l’Emilia Ferreiro.

Ferreiro, E. (2018) Acerca de las dificultades para aceptar que los niños piensan sobre lo escrito.