Ara que els infants ja poden començar a sortir...

Tot és ben nou en aquesta situació de confinament, però, malgrat la incertesa que tenim de tot plegat, ara que veiem infants pel carrer hem pogut tornar a copsar el plaer amb què lletregen tot el que troben escrit aquells infants que acaben de descobrir com funciona el codi. Davant meu tinc una nena que no para. Busca amb delit coses que es poden llegir...

Discretament la segueixo mantenint les distàncies de seguretat, és clar! Ara llegeix la placa del nom del carrer, amb un gran esforç arriba a dir “C:A:::R::R::E::R” i amb una rialla esplèndida es mira l’adult que l’acompanya que simplement li fa que sí amb el cap, tot i que intuïm el somriure de satisfacció que amaga darrera la mascareta. Més endavant la nena s’atura amb la tapa de les aigües que trepitja amb el peus, o amb el cartell de la drogueria de la cantonada. Tampoc li passa per alt el rètol d’una camioneta amb unes lletres gegants que diuen “EXPRES”. En aquest cas comença dient E::: i s’atura, sembla que no pot continuar. Potser no sap el so de la lletra X? L’adult que està atent a les necessitats de la nena que acompanya li pregunta què passa i l’infant diu: “no pot ser, CAMIONETA no comença per E...”

Bravo! Una vegada més els infants ens sorprenen en els seus intents de trobar significat en els esforços que fan per desxifrar i comprendre el que llegeixen. Aquest infant al mateix temps que gaudeix de la posada en escena d’un cert domini del lletreig va reconstruint els seus coneixements sobre el text escrit, més enllà de les relacions entre sons i grafies. La majoria d’infants al començament estan convençuts que les lletres designen el nom de l’objecte i ara com pot ser que aquell rètol tan gros no hi digui CAMIONETA? Aquesta contradicció, que també vam observar en un post anterior mentre dues nenes discutien si un rètol deia BAR o BOTIGA, serà el motor per seguir avançant en la complexitat del funcionament del codi escrit que molt sovint serveix per a designar però també per a moltíssimes altres funcions.

Continuem seguint l’infant quan agafa un camí que surt un xic enfora del nucli de la població i aviat veiem que es para davant d’unes lletres que semblen posades expressament perquè les trobi al seu abast i perquè amb el relleu que presenten pugui tocar-les i potser resseguir-les.

Com si fossin un imant els dits de la nena se senten atrets per les lletres i ara sí, no em puc estar de demanar que em deixin fer-li una foto. Malgrat les distàncies de seguretat la satisfacció que mostra l’infant per saber totes les lletres ens fa a tots els adults que l’envoltem còmplices del seus coneixements. Aquella dita tan popular que diu que els infants tenen la vista als dits es fa present i ens recorda que una part de l’aprenentatge té a veure amb els sentits. Fa molts anys que Maria Montessori ens en va fer ben conscients en el seu llibre La pedagogia científica. Ara que, en situació de confinament -sigui en la fase que sigui-, ens sentim orfes principalment de la proximitat per poder-nos abraçar i tocar, aquest infant ens fa pensar que mai podrà haver-hi una escola que sigui només digital.