Juguem a casa. Del joc del penjat al de la casa de les lletres.

Confinats a casa els jocs de sempre tornen a aparèixer i és que els jocs populars ens ofereixen una gran oportunitat de passar una estona entretinguda, amb el pensament actiu per aconseguir superar algun repte. Pensant en llegir i escriure el joc del penjat (transformat en el joc de la casa de les lletres) ens ofereix una estona ben agradable i ben aprofitada per a desenvolupar la capacitat de fer hipòtesis i de trobar relacions entre els sons i les grafies.

Es necessiten molt pocs recursos per jugar-hi. Amb un paper i un llapis ja en tenim prou, encara que també hi podem jugar a la pissarra, o amb guixos al terra de la terrassa. Com ja sabeu el joc consisteix a endevinar la paraula que pensa un dels participants. Qui pensa la paraula posa, com a pista, tants guionets com lletres té la paraula que els altres han d’endevinar. Per torns, cadascú va dient una lletra. Si la paraula conté aquesta lletra s'escriu al seu lloc i si no, s'afegeix un traç al dibuix d’una casa que substitueix el tradicional dibuix d’un ninot penjat.

Al començament l’adult és qui proposa la paraula i fins i tot pot donar la pista de la primera lletra. Després, podem fer equips intergeneracionals per facilitar que els infants puguin proposar paraules amb el nombre de ratlletes adequat. També es poden proposar paraules mirades d’un llibre i, també, acceptem que l’infant faci propostes possiblement amb errors; això també forma part del joc.

Una cosa que sempre agrada i que permet que hi juguin els més petits de casa és proposar com a paraula secreta el nom propi dels infants i dels familiars.

I... què pot passar mentre juguem?

a) Que algú digui la lletra pel seu nom (per exemple la ema). Què farà l’adult? Doncs confirmar la proposta ampliant els coneixements: La lletra ema que sona [m], sí que hi és, o no, no hi és. I si hagués dit el nom d’una lletra que representa més d’un so, per exemple la essa, li diríem: La lletra essa que té dos sons el so [s] i el so [z] sí que hi és i aquí sona... (el que sigui). O, la lletra essa, que té dos sons no hi és, ni amb el so [s], ni amb el so [z]. Es diu com una informació més mentre es juga, sense insistir-hi. Només es tracta de parlar amb propietat del nom de les lletres i dels sons que representen.

b) Que algú digui la lletra pel seu so (per exemple la que sona [k]). Què farà l’adult? Doncs retornar en forma de pregunta el dubte que sorgeix: El so [k] es pot escriure de moltes maneres amb la lletra ce, amb la lletra cu i a vegades amb la lletra ca mentre, anem escrivint les formes de les lletres que anomenem. Quina vols dir tu?

c) Que algú descobreixi la paraula amagada abans d’encertar totes les lletres una per una! És genial! Vol dir que a partir de poques lletres busca, aplicant totes les destreses i coneixements a l’abast que té, alguna paraula que tingui significat. Ni més ni menys aquesta és una de les estratègies que fem servir els lectors, anticipar les paraules a partir d’alguns indicis per poder llegir fluidament.

A més a més, aquest joc ofereix l’oportunitat de descobrir regularitats ortogràfiques diverses i de manera progressiva. Aviat veuran com és de rendible dir primer les vocals, aplicar coneixements de funcionament del codi ortogràfic, com ara assajar que davant d’una lletra com la u, seguida de vocal, el més segur és que hi vagi la lletra cu o la lletra ge; descobrir que al final de paraula, darrera d’una vocal hi anirà una erra que no sona, o una essa de plural, etc...

Com més s’hi juga, més s’hi va trobant el gust de provar quines paraules resulten més difícils d’endevinar. Paraules llargues? Paraules curtes? Paraules que ens fan gràcia pel context? Paraules amb poques vocals? Proveu-ho entre els més grans amb la paraula cols. Potser aconseguiu dibuixar la casa sencera i guanyar la partida, mentre seguim a casa!