Acompanyant en Max més enllà del lletreig

Recordeu en Max, aquell infant de 5 anys que ja ha començat a lletrejar? Doncs bé, fa uns dies hem observat que, quan escull libres per llegir tot sol, només s’atreveix a escollir abecedaris, diccionaris il·lustrats o llibres amb inventaris d’imatges d’objectes i paraules. A l’aula, segueix participant de la tertúlia literària conjunta després de lectura diària d’àlbums il·lustrats i altres llibres interessants que fa la seva tutora. Però sembla que aquests relats emocionants que ja ha llegit la mestra poguessin ser reviscuts i recuperats mirant únicament les imatges i no s’atreveixi encara a provar de llegir-ne el text.

Avui el volem encoratjar a que ho intenti, a que vegi que també són llibres abastables, i a que descobreixi que el que hi diu al text també pot ser interessant i emocionant. La negociació comença quan el veig com passa les pàgines ràpidament, mirant només les pàgines il·lustrades.

- Mira Max, provem de llegir-lo? Vols saber què hi diu, al llibre?

- Osito y un rayo de sol. En Max recorda el títol de memòria. Després comença a descodificar la primera frase del text. Però aquesta lectura l’esgota i tinc gairebé la certesa que no ha entès res, perquè l’observo recórrer a la imatge contínuament sabent que és el recurs més efectiu per trobar significats. Intueixo que vol deixar-ho córrer perquè esbufega i es despentina, esgotat per l’esforç.

- Mira Max, vols que ho fem entre els dos? Jo puc començar-lo a llegir i quan m’aturi, tu pots provar de llegir la paraula que toqui, i així no et canses tant.

- A, vale! Diu el Max.

Aquesta proposta que, a priori, imagino tan fàcil que comprengui, ens ha costat diverses negociacions. En Max repeteix fins a tres vegades (en tres intents successius) el que jo ja he llegit -tal i com fan els infants més petits i més novells quan juguen a fer veure que llegeixen, i no prova de desxifrar res. En Max no ha entès encara que jo vull que provi de descodificar la paraula del text que segueix la meva lectura, just allà on jo m’he aturat -i que jo li marco amb el dit. Penso que descodificar és quelcom que ell ja sap fer i podrà fer. Quina ingenuïtat la meva!! Comprendre una consigna no és gens fàcil i jo ho he obviat. Com s’aprèn del tot el que passa en la interacció, si hi estem atents i hi reflexionem! Com n’hem d’aprendre encara, dels infants!

Al quart intent sembla que aconsegueixo fer-me entendre perquè ja prova de llegir la paraula que segueix, just allà on jo m’he aturat. Li toco el braç emocionada.

- Araaa!! Has vist. Ho has aconseguit!!

- Si! En Max somriu satisfet

- Estàs cansat? Vols que ho deixem?, li pregunto amb voluntat de deixar-ho per un altre dia, si ell m’ho demana.

- No, respon amb sentit de l’humor

- Tornem-hi doncs, dic jo també amb un somriure de complicitat

I seguim endavant amb la lectura compartida, responsabilitzant-me de la majoria del text per tal que ell pugui seguir comprenent la història i deixant-lo desxifrar les paraules que intueixo que podrà descodificar exitosament. Algunes ja les anticipa fàcilment. Se’l veu tan satisfet!

Sembla que he aconseguit fer comprensible el que li proposo, allò que jo penso que ell ja pot fer, situant-lo allà on que crec que pot avançar lleugerament però profunda. A l’inici ha resolt “com sabia i com podia”, però ara, amb molta satisfacció, ha aconseguit transformar la seva resolució perquè jo també he comprès què feia i per què ho feia.

Crec que tots dos hem tingut una sensació de comunicació intensa.