És que jo no sé llegir!

Dins l’ambient familiar d’una plàcida migdiada d’estiu ens desvetlla el bram de la Jana que es queixa amb desconsol:

• És que jo no sé llegir i la Jana no me n’ensenya!

La Jana, té 4 anys acabats de fer i la seva germana Aina, que està a punt de fer-ne 6, ja fa uns quants mesos que llegeix tot el que troba amb gran fluïdesa i amb tota la concentració necessària per comprendre el que llegeix. No cal dir que les dues germanes gaudeixen d’un entorn familiar d’allò més alfabetitzador i l’escola hi col·labora. Els adults s’ho passen bé llegint amb elles contes i llibres de coneixements o escrivint conjuntament missatges, històries inventades o el que faci falta. També, és clar, als pares se’ls nota molt que estan satisfets de veure com l’Aina se’n surt tan bé de llegir i ho fa amb tant d’interès.

No va ser fàcil consolar la Jana:

• No pateixis que n’aprendràs de llegir! De mica en mica –li diu la seva àvia–

• Però jo vull que me n’ensenyis! –insisteix plorosa la Jana–

• Sí, però es tarda molt a aprendre’n. Ara ja saps algunes coses, oi? Saps escriure el teu nom, saps moltes lletres... –li comenta afectuosament l’àvia–

• Però jo vull dir-ho seguit, de pressa, de pressa! -respon la Jana–

• Mira, s’assembla molt a aprendre a nedar. Primer nedes agafada de la mà, després només vols estar en un lloc que toquis a terra, un altre dia proves de posar el cap dins l’aigua... i cadascú va aprenent-ne a poc a poc– li explica l’àvia–

Segurament hi ha moltes “Janes” a les nostres aules. Infants simpàtics, feliços i xerraires que volen fer el mateix que fan altres infants que pel que sigui admiren. S’ho passen malament i es mostren neguitosos quan no aconsegueixen el seu objectiu. Afegim-hi que aprendre a llegir és un procés llarg, i que els nostres petits ho volen tot al moment. Fer-los costat per sostenir les ànsies d’aprendre ràpid i al mateix temps mantenir el desig d’anar avançant i no caure en la frustració és tot un repte per als mestres. També, segurament hi ha altres “Janes” que no saben expressar verbalment i amb tanta claredat el seu malestar i aleshores és la mestra qui ha d'oferir suport posant les paraules que consolen i esperonen.

Una de les maneres més adients que coneixem per fer aquest acompanyament és que l’adult llegeixi per l’infant, amb tot el que implica el fet de compartir un text: comentar el significat, saber en què ens fa pensar, fixar-se en com està escrit, tornar-ho a mirar, provar de reconèixer algunes lletres o paraules... Igual que estem al costat de l’infant que aprèn a nedar i no deixem mai que s’ofegui, tampoc enfrontem l’infant a un text que no sap ni d’on surt. Primer li llegim tot nosaltres i segons com ho veiem l’anem deixant que provi en aquelles lletres i paraules que se sent més segur. Si tots en sortim satisfets, voldrem tornar-hi!

Ana Teberosky ens recorda que “Molts estudis assenyalen que una freqüència de lectura diària (...) dona als nens i nenes una exposició al llenguatge formal dels llibres i al text escrit que els motiva per aprendre i alhora en condiciona els aprenentatges posteriors.” (2001, pàg. 23)

Referència:

Teberosky, A. (2001). Proposta constructivista per aprendre a llegir i a escriure. Barcelona: Vicens Vives.