Monosíl·labs per començar a llegir?

Doncs jo sols vull

-ei, si pot ser-:

Un poc de fam i un xic de pa. Un poc de fred i un poc de foc. Un xic de son i un poc de llit. Un xic de set i un poc de vi i un poc de llet.

I un poc de pau.

Aquest és un fragment del poema Tirallonga de monosíl·labs de Pere Quart, i és que en català tenim un munt de monosíl·labs que ens conviden a jugar-hi; però no és precisament el joc poètic el que sustenta la tradició escolar de fer llegir monosíl·labs als que comencen a llegir i a escriure. Encara, ara, moltes escoles tot i que parteixen dels noms dels infants (ja siguin mono-, bi-, tri- o poli- síl·labs) ben aviat troben oportú oferir com a material de lectura monosíl·labs com ara, peu, pi, pou, pa, poll, per practicar la lletra “p”; o sal, serp, seu ,sol, sí, son, suc, per treballar la “s”, etc. adduint, per una banda, que en ser paraules curtes són fàcils de memoritzar i per l’altra, que en ser paraules amb significat (es poden reforçar amb el seu dibuix) s’afavoreix la comprensió. Breument explicarem el perquè això no és ben bé així.

1. Convindreu que si llegir és comprendre hem d’oferir als infants propostes de lectura que tinguin sentit. Ja em direu quin sentit té o que es pot comprendre quan es llegeix: peu, pi, pou, etc. Mentre fem llegir monosíl·labs, només relacionats perquè tenen un mateix so, estem transmeten que llegir és un exercici de desxifrat de paraules escrites que no té altra finalitat que llegir-les o aprendre a llegir-les, sense que connectin amb cap experiència de vida, ni expliquin o diguin alguna cosa imaginària, realista o quotidiana, interessant. Amb la lectura de paraules curtes sense sentit anem forjant un aprenentatge lector basat en l’habilitat de descodificació i gens en el desplegament d’habilitats de comprensió. Consegüentment, quan arriben a tercer i quart ens lamentem que encara que tots llegeixen no entenen, per exemple, els enunciats dels problemes.
   

2. Quan els infants inicien aquest aprenentatge, els escrits funcionen per a ells com a logos, com a imatges; això els permet reconèixer el seu nom, el dels companys i algunes paraules freqüents i pensen que per poder llegir, com a mínim, hi ha d’haver tres lletres. Ells, quan volen escriure, posen sempre moltes lletres, habitualment més de tres, independentment que la paraula sigui llarga o curta, perquè es fixen sobretot en si l’objecte que volen representar amb lletres es gran o petit. Per tant, oferir monosíl·labs per llegir als més principiants no lliga amb l’evolució que fa l’infant per apropiar-se del funcionament del codi.
   

3. Ara bé, és cert que quan els infants entren en l’etapa sil·làbico-alfabètica i alfabètica exhaustiva les paraules curtes poden reduir la fatiga, però això no ha de voler pas dir oferir textos ridículs, dulcificats i sense sentit, perquè recordem-ho, per sobre de tot, el que proposem per llegir ha de ser interessant, motivador, notable i destacable per a l’infant perquè vulgui seguir interessat en la lectura. Per això, la lectura compartida, aquella en què l’adult comença i deixa que l’infant s’incorpori de mica en mica, llegint paraules (principalment substantius i no cal que siguin monosíl·labs) de la meitat o del final de les frases, buscant sempre què ens vol dir allò que llegim és més bon camí que no pas practicar amb monosíl·labs descontextualitzats.

Ei, si pot ser! -