Aprendre a escriure més enllà de la descodificació

Apareix l’Alguer amb ganes de fer una llista per saber què ha de comprar al forn, som uns quants i sembla tenir clar que potser no ho recordarà tot. Demana paper i llapis i es posa a escriure. Demana què volem i diem que res, així que ell, fidel a la seva idea, apunta res (primera escriptura del full). Uns altres volen ensaïmades, així que ell comença a anotar: cosass anse i s’atura (es pot apreciar pel canvi de la mida de la lletra). Diu que s’ha quedat encallat, així que li recordo què volia escriure (ensaïmada) i li llegeixo què té escrit (anse). Ell sol segueix la segmentació de la cadena fònica i va descodificant, so per so, les lletres que li falten per tenir completada l’escriptura: anseimada.

L’anècdota, divertida, serveix per fixar-me en moltes coses en relació amb el seu aprenentatge de l’escriptura. L’Alguer és un nen que té una part de l’aprenentatge assolit, aquella en la qual els infants han d’aprendre que per escriure quelcom més que pensar en l’objecte, has de pensar en el que sona quan diem el que volem escriure. També sap el nom de les lletres i com sonen, i això –sumat a l’anterior– el porta a resoldre satisfactòriament el repte de la descodificació. Ara bé, pel que fa a l’aprenentatge de la llengua escrita, li queda camí per recórrer –com li pertoca per l’edat que té–

Una reflexió que fem constantment com a escriptors és analitzar què s’ha d’escriure i què no, perquè aprendre a escriure no és només aprendre a descodificar, sinó també gestionar la pertinència d’allò que escrivim. Exposar-lo a situacions comunicatives que requereixen l’escriptura –i encara més quan ell les identifica com a tal– el portaran a (re)plantejar-se la necessitat d’escriure tot el que diem.