Què hagués passat si li hagués donat la capsa de la Blaestoestimulina?

Una de les coses que més m’agraden de la nostra professió és compartir reflexions amb altres companys. Per exemple amb la Mònica. Ella sempre està rumiant com enriquir els diferents racons i ambients de l’escola. Arran d’alguna conversa creuada, li ensenyo aquest post.

Al cap de pocs dies, m’ensenya aquesta fotografia.

Em diu que la capsa del medicament va captar l’atenció de l’infant i que ha pensat que, per tal que sigui més fàcil, vol posar una etiqueta que posi peu, cap o panxa, per indicar per a què serveix el medicament.

L’endemà, per sort, tenim més estona per a parlar. Reprenem la conversa del dia anterior i li dic que per molt complicat que sigui el nom del medicament ilvico, el nen ha provat d’escriure’l. És a dir, malgrat no ser una paraula senzilla –o si més no, senzilla des de la nostra perspectiva d’adult-, la paraula, escrita a la capsa d’un medicament real, ha actuat amb magnetisme i ha captivat l’infant. Com es veu en el full, el nen ha anat copiant lletres i fent provatures. Per tant, potser, les paraules escrites a la capsa no precisen de cap adaptació. De fet, fins i tot per als adults, sovint aquests noms, són ben complicats...

Llavors m’explica que quan va acabar d’escriure les lletres, l’infant li va preguntar si tenia alguna altre capsa per allà. La Mònica em va confessar que tenia una de Blastoestimulina, però que li va semblar que el nom seria massa llarg i complicat.

Petites converses com aquesta serveixen per adonar-nos de les creences que tenim sobre els processos d’aprenentatge dels infants, en aquest cas, de còpia o d’escriptura. La reflexió sobre la nostra pràctica docent és el que ens permetrà, un altre dia, actuar diferent i, davant d’una situació similar pensar i per què no?