Hi ha lletres que enganyen?
En contextos diferents hem recollit aquestes expressions d’infants de 5 anys:
Noa: Si hi ha lletres que ens enganyen com podrem llegir?
Joan: Si les lletres m’han d’enganyar, doncs jo no vull aprendre a llegir.
Les aportacions dels infants són sempre molt suggeridores, però aquestes ho han estat especialment perquè ens han portat a reflexionar sobre les explicacions que fem a vegades els mestres per simplificar allò que és complex en llengua. Fem una picada d’ullet als aprenents amb la bona intenció de facilitar els aprenentatges que hauran de fer, encara que sabem del cert que aquest no és un bon camí.
L’expressió - hi ha lletres que enganyen - s’ha fet popular entre els mestres quan hem d’afrontar, entre d’altres, explicacions com ara:
per què la lletra o sona “u” a la paraula Joan?
per què el primer so de la paraula elefant es representa amb una “e” i no una “a”?
per què la lletra u de la partícula que no sona?
Si davant de cada un dels reptes que presenta la normativa la nostra resposta és: -hi ha lletres que enganyen- retornem als infants una imatge poc ajustada de les complexitats de la llengua. En canvi, estem col·laborant a fixar, sense cap altre argument, que la llengua és quelcom que juga amb traïdoria, un sistema de qui no et pots refiar. En aquests casos que hem enunciat es tracta del català, però els dubtes apareixen, també, en altres llengües. En el cas del castellà, si pensem, per exemple, en la lletra c: per què sona diferent a casa i a cereza? O, com és que la lletra u de queso no sona? etc. I no parlem dels mil i un casos de l’anglès on l’opacitat de la llengua -o la distància entre fonètica i escriptura- és encara més gran.
La proposta seria canviar la consigna: hi ha lletres que enganyen per una explicació que, a poc a poc, ajudés els aprenents a entendre el funcionament del codi
Està clar que entenem que en la conversa diària a l’aula les mestres fem servir comparacions i metàfores per fer la comunicació més planera, i és lògic que en algun moment ens sorprenguem dient: : -Ai! Aquesta lletra sembla que ens enganyi, perquè és una o que aquí sona u. O bé: recorda que hi ha lletres que ens enganyen, has de pensar bé el que cal escriure. Però no penseu que potser seria més interessant dir:
-Ui, aquest so que volem escriure és aquell més difícil perquè es pot representar amb més d’una lletra!
Aquest repte a superar fa que les relacions so-grafia suposin un estímul, hagin de ser més explorades, reclamin un paper més actiu per part de l’aprenent i per tant, el seu l’aprenentatge esdevingui quelcom més interessant, que necessita més compromís.
Si bé en el dia a dia de l’aula fem servir moltes expressions que ens serveixen de falques per fer-nos entendre, aquestes expressions no haurien de ser mai l’explicació definitiva als fenòmens complexos. Tenim l’obligació de ser rigorosos i més ajustats amb la nostra manera d’explicar el funcionament del codi. Sabem que és un aprenentatge llarg i complex i que depèn en bona part de la qualitat de les interaccions de l’infant que està aprenent a llegir i a escriure amb els adults que l’acompanyen.
