Quan(t) corregir

En el marc d’un experiment, utilitzem l’escriptura per deixar constància del que creiem que passarà i contrastar , després, amb allò que realment ha passat. En aquest tipus d’escriptura, la Dúnia, escriu:

Malgrat el meu desig d’intentar comprendre què ha volgut dir, li confesso que no ho entenc –M’ho he hagut de rumiar un parell de vegades perquè és una nena que s’ha mostrat molt reticent a escriure i, fins i tot, a vegades, disposada a escriure qualsevol cosa per tal d’acabar. Amb tot, no sóc capaç d’entendre quasi res, així que opto per dir-li que em costa d’entendre.

Em mira amb cara de sorpresa i li comento que si vol li llegeixo. Començo... i es posa a riure. Li dic si era això el que ella volia dir i em diu que no –això ho té molt clar– Així que aprofito per acompanyar-la una mica més. Primer parlem de què ha volgut escriure; doncs que uns tenien raó (en el que ha passat) i altres no, i que l’ou s’ha posat més “blandet” Fantàstic! Ara, ja tenim identificat el contingut que vol expressar. Ara, sabem què vol escriure. I comencem...

La tinc just al costat i puc observar-la de ben a prop. Veig l’esforç que suposa per ella segmentar la cadena fònica per tal d’escriure alfabèticament, però estic contenta perquè ho fa sola. Comença amb molta embranzida, i quan arriba a RAÓ –tal com es veu en l’escriptura– escriu RO. Aposto per una estratègia que ja hem explicat en el blog (aquí i aquí) de llegir la producció perquè sigui ella mateixa qui identifiqui l’error. Així que la tatxa i ho torna a provar. A la paraula alguns es veu, novament, el repte que li suposa la segmentació, en aquest cas d’una síl·laba inversa. S’havia deixat la L, ho rectifica i malgrat tot, en la versió final segueix deixant-se una de les lletres, com a treure. Malgrat dir treeeee treeeeeee escriu la U després de la R i això no em deixa de sorprendre mai. Em ronda el dubte de si hem de tornar, un cop més, sobre l’escrit per fer les revisions oportunes, però han passat 15 minuts i veig que ja rebufa. Així que ho deixem aquí.

A casa, escrivint aquest post, m’adono que puc comprendre moltes més parts del missatge que no pas quan em va mostrar la primera escriptura. Probablement, l’entorn més tranquil i pausat ajuda, però també, sense cap mena de dubte, ha estat clau la informació que n’he obtingut fruit de la conversa amb ella. També em serveix per reflexionar sobre una idea que ens anem repetint en les nostres trobades; que hi ha un grau de correcció dels textos que cada infant, en el moment, pot assumir.

És evident que l’escriptura final, en comparació amb una convencional, conté errades; té síl·labes separades quan són paraules, no tots els sons estan escrits, la relació so-grafia es basa únicament en la fonètica... però crec que també és evident que la segona escriptura ha millorat respecte la primera. Com per exemple, en l’estructura lineal o que falten menys sons en l’escriptura de les paraules. D’aquí la importància de fer acompanyaments individuals i, sobretot, de valorar els avenços en relació a la situació de partida de cada infant.