Jo no volia dir això!

A P4 tenim un munt de companys malalts. Hi ha un virus que ha visitat la nostra classe i ha enviat uns quants nens i nenes a fer repòs.

Els que quedem a l’escola, quan seiem a la rotllana, veiem que som poquets i pensem en els companys i companyes que no hi són. Ens preguntem què deuen tenir i pensem en com ens agradaria que fossin a l’escola perquè els trobem a faltar. Parlem sobre com ens agrada que ens cuidin quan no ens trobem bé i fruit d’aquesta conversa sorgeix la idea d’escriure missatges als infants que estan a casa. Disposem una taula amb fulls, estris per escriure i un alfabet de lletres de fusta. Així, els que hi estan interessats, seuen i pensen en el missatge que els agradaria enviar. Les mestres que els acompanyem els preguntem què voldrien dir i els fem d’escrivans.

Alguns infants proposen que el procés d’escriptura sigui compartit van negociant amb la mestra el text i alguns mots els escriuen ells mateixos i d’altres que escriu la mestra, altres infants s’avenen a l’opció que les mestres plasmem al paper totes les seves paraules i d’altres intenten fer-ho pel seu propi peu. És el cas de l’Unai que decideix escriure autònomament el seu missatge i ho fa copiant el de l’Àlex. L’Unai em diu que vol escriure al Jan i va mirant el full del seu company tot reproduint a la perfecció el que ell té escrit.

El que l’Unai encara no sap apreciar és que el text que copia diu: “Ona, t’estimo”. Jo que ho veig i anticipo què pot passar, em mantinc al marge i espero a veure com es desencadenen els fets.

Així doncs, quan l’Unai acaba se m’acosta i m’ensenya el seu missatge.

• Mira Maria! – em diu emocionat.

• Unai, quin missatge tant bonic! “Ona t’estimo” – llegeixo en veu alta.

Ell em mira amb cara de sorprès i em diu:

• No! Jo no volia dir això!

• Ah no? Doncs jo aquí llegeixo això! “Ona t’estimo” – ho torno a llegir tot acompanyant la meva lectura amb el dit.

L’Unai fa cara de no entendre res, per això li dic:

• Que potser has escrit el mateix que havia escrit l’Àlex? Em sembla que ell no volia dir el mateix que tu! Què et sembla si pensem què vols que digui el teu missatge i el tornem a escriure entre els dos?

L’infant accepta la proposta i es disposa a dir-me què és el que ell voldria escriure. Acordem doncs, que jo escriuré la primera part i després ell escriurà el seu nom, que això sí que ho domina.

Un cop finalitzat el procés d’escriptura l’Unai completa el seu missatge amb un dibuix i es mostra satisfet amb la feina feta.

Jo com a mestra em sento tranquil·la amb la intervenció feta i em convenço del fet que els errors i la manera com els adults acompanyem els infants en la seva trajectòria és una palanca de canvi en els processos d’aprenentatge.