VOLS QUE T’HO ESCRIGUI ?

- Vols que t’ho escrigui? -diu la mestra

- No, jo ja ho he escrit -respon l’infant

Arran del conte, No vaig dir res,[i] que s’explica a la classe, la Jana s’engresca a expressar a través d’un dibuix allò que més li ha agradat del relat. Ben decidida es posa a dibuixar els diferents personatges, acolorint cada detall, i els distribueix pel full donant un protagonisme especial a cadascun d’ells.

Al cap d’una estona la mestra s’acosta a la Jana i aquesta li explica la història representada en el seu dibuix. Després de l’emoció de la paraula, l’adult s’ofereix, tal com fa en moltes ocasions, per escriure la seva vivència a la part del darrera del full respectant, així, l’espai propi de la producció de l’infant.

La sorpresa és descobrir que la Jana ja ho havia escrit ella mateixa! Viem una llista de tres “paraules” i a cadascuna d’elles li atorga un significat. Seguint l’ordre de la producció, a la primera ha volgut posar “llop”, a la segona “esquirol” i a la darrera “arbre” (segons la posició dels personatges dibuixats al full).

La mestra emocionada en veure que la Jana s’ha llançat a provar d’escriure, reconeix de seguida que l’escriptura que ha fet correspon a l’etapa de descoberta del codi, d’acord amb Ferreriro i Teberosky, anomenada diferenciada i això li permet posar paraules al que ha fet la Jana. El primer que diu és:

- Jana, veig que has posat moltes lletres!

I la Jana somriu de satisfacció.

Segurament al llarg de la conversa també li podrà dir que les lletres que ha posat són variades, que no repeteix de costat la mateixa lletra, això és, no ha posat MMM, i a més a més, ha triat un ordre diferent de lletres per a cada paraula. És a dir, que la mestra en lloc de dir-li molt bé i prou li pot anar explicant el que veu que ha fet. Aquest posar paraules a les produccions infantils ajuda l’infant a entendre el que és capaç de fer tot sol i a la vegada és un reconeixement que el dignifica.

Més enllà d’aquesta conversa la producció de la Jana ens planteja dos grans blocs de qüestions:

• Quina importància donem al fet que la mestra escrigui per als infants el que ells li dicten? Potser la Jana ha volgut fer com fa sovint la mestra i això l’ha llançada a provar d’escriure? Els nostres infants veuen gaire sovint a escriure a mà els adults?

• N’hi ha prou amb el reconeixement del què veiem que ha produït la Jana? Quin serà el següent pas? Li podríem dir, per exemple, com és que per escriure llop has posat tantes lletres? Com ho fas per decidir quines lletres poses? Ni més ni menys, preguntes que connectin amb el que sap fer i que la facin seguir pensant.

I conclourem que els infants que viuen en entorns on els adults llegeixen i escriuen per a ells ens sorprenen a cada pas del seu procés d’aprendre a llegir i escriure.

[i] Géraldine Collet, Sébastien Chebret, No vaig dir res. Barcelona: Símbol Editors, 2020