VOLEM PUJAR AL CAMIÓ DE BOMBERS! – Entreguem els missatges!

Amb els escrits dels infants ja a punt plantejo de nou la situació a la colla:

- I ara què fem amb totes aquestes notes que heu escrit?

- Les donem al pare de l’Alba! – diuen gairebé a l’uníson

- I ell què en farà? – pregunto.

- Llegir-les!

Així és com decideixo posar-me en contacte amb en Carles i demanar-li que vingui a l’escola a recollir i llegir tots els escrits. Abans de venir, li demano si us plau, que quan li doni les produccions dels infants faci el gest de llegir-les. Que probablement no les podrà comprendre però que faci el posat i quan acabi, que exposi el que li passa.

Convido doncs al bomber i ell actua segons el que havíem acordat.

Mira totes les notes amb cura i delicades i quan acaba diu:

- Em sap greu però no puc llegir-les. No entenc què hi diu...

Els petits fan cara de desconcertats. Com pot ser! Si estava tot escrit!

Els miro i els dic:

- Ostres! Mireu què diu el Carles! Diu que no pot llegir les vostres notes!

- No, no entenc què posa. – segueix el bomber.

- Doncs diu que “Volem pujar al camió de bombers!” – diu la Noa amb claredat i convicció.

- Sí, volíeu escriure això! És veritat! Però què ha passat? Com és que el Carles no ho ha pogut llegir?

Arran d’aquesta pregunta es desencadena una conversa on els nens i nenes exposen les seves hipòtesis. Alguns pensen que és que el Carles no sap llegir, d’altres diuen que és perquè ells no en saben, fins que l’Aleix diu:

- No ho ha pogut llegir perquè encara no entén les nostres lletres!

- Potser és que vosaltres encara n’esteu aprenent i el que heu escrit encara no es pot llegir! Haurem de pensar en una nova idea, haurem de mirar com ho podem fer per escriure una nota que s’entengui!

Decideixo concloure aquí la conversa i insto als petits a pensar en què podríem fer.

Jo mateixa, quan torno a casa penso en la situació i arribo a la conclusió que potser és el moment que, com a mestra i “experta” en escriure, posi a l’abast un recurs als infants. Que potser ha arribat l’hora que presenti als nens i nenes una idea de solució amb la intenció d’oferir-los un nou coneixement i acompanyar-los un pas més en el camí d’aprendre a escriure que estan començant a recórrer.

També penso que em resulta sorprenent que cap infant hagi proposat o pensat en la opció de que jo fos qui escrivís el text. De ben segur que a casa seva alguna vegada els adults han escrit per ells... O potser no? O potser és que l’activitat feta a casa no l’estan connectant amb la situació d’escola? Com és que ara no recuperen aquesta vivència? No en recorden cap de similar?

Bé, en tot cas, em sembla que ha estat interessant mantenir-me en la distància i deixar que fossin els mateixos infants els que anaven proposant les solucions, sense precipitar-me a donar-los una resposta. Que difícil i que enriquidor haver pogut fer-ho!

– Els infants parlen, jo escric

Arribo a l’escola amb les idees clares. Avui proposaré als petits que fem una nova reunió, que provarem d’escriure una altra vegada la nota per als bombers. Els diré que jo seré la mà que escrigui les seves idees. Que primer pensarem entre tots, parlarem, decidirem què volem escriure i que jo després ho transcriuré al paper.

Procedeixo doncs, a fer el que m’havia planificat. Els infants accepten la proposta i ens disposem a reunir-nos per elaborar, conjuntament, l’escrit.

Agafo paper, un retolador i m’uneixo a la rotllana.

Comencem pensant què volíem fer. Tothom ho té molt clar i per això ràpidament ens posem d’acord: Volem pujar al camió de bombers.

Llavors ara hem de pensar com podem escriure-ho en una nota.

Els infants van aportant les seves idees i jo les vaig recopilant i endreçant en veu alta. Com que en altres ocasions ja hem llegit i compartit les notes que les mestres escrivim per les famílies, alguns nens i nenes recuperen aquestes vivències i transfereixen els seus coneixements a la situació.

Així és com decidim començar amb una salutació i després formular la demanda. Els infants van parlant i exposant les seves idees, jo com a mestra recullo el que diuen i els ajudo a triar què és el que escriurem i què és el que no. Intento posar veu al raonament que seguim a l’hora de redactar un escrit. Els textos tenen les seves normes i característiques i vull que els infants puguin anar-les coneixent.

“Hola som la Colla Lila, volem pujar al camió de bombers”

En aquest punt ens aturem abans de continuar. Rellegim el que hi ha escrit i el Jan diu:

- Quan demanem una cosa hem de dir “si us plau” i “gràcies”.

- Tens raó Jan! Com ho podem posar això, a la nostra nota?

Aquí tothom ho veu clar, cal afegir la formula de cortesia abans de poder continuar. Parlem, de nou, de què volem dir. Els nens i nenes ho verbalitzen i jo, a través del diàleg amb ells ho ordeno i sintetitzo.

Formulo la nova frase en veu alta i els infants fan que sí amb el cap. Escric, doncs.

Finalment, quan ja teníem la demanda formulada algú diu:

- Ara falta: “Que podrem venir algun dia?”

Allarguem l’escrit amb la idea perquè a tothom li sembla bé i revisem de nou el que tenim fins el moment.

La Colla Lila veu clar que ja queda ben escrit el que volem, només falta afegir l’agraïment i la nota estarà llesta per tornar-la a lliurar al Carles.

Totes les persones queden contentes i satisfetes de la feina feta.

Donem la carta al bomber i restem a l’espera de la resposta! El cap de bombers del parc haurà de dir-nos si podem o no anar a veure el camió!