VOLEM PUJAR AL CAMIÓ DE BOMBERS!

A l’escola les colles de P3 tenim un animal de peluix que cada cap de setmana viatja a casa d’algun infant. La idea és que els nens i nenes quan el dilluns tornen a l’escola expliquen, amb l’acompanyament de fotografies i l’escrit de les famílies, tot el que han compartit amb el ninot. A la nostra colla el peluix és una oca que es diu Petonet.

Doncs bé, tot va començar quan el dilluns l’Alba arriba a l’escola amb la Petonet i ens explica totes les aventures dels dos dies passats. Entre una de les vivències, la nena ens mostra, orgullosa, una foto d’ella i la Petonet dalt d’un camió de bombers.

Li demanem que ens ho expliqui bé i ens diu que dissabte a la tarda van anar a veure el pare (que és bomber) a la seva feina i van pujar al camió. Ras i curt.

Les cares de les personetes que escolten el relat canvien de cop. Ulls com taronges, boques obertes, sembla que la respiració fins i tot se’ls ha tallat. El silenci es trenca quan un dels infants diu:

- Nosaltres també volem pujar al camió de bombers!

Jo, com a mestra, esperava alguna reacció semblant! Per això els proposo:

- I com ho podem fer per pujar al camió de bombers? Què podem fer?

Ràpidament apareixen idees per respondre la pregunta. Tothom vol aportar alguna solució comunicativa a la nostra situació.

- Podem fer-ho amb el mòbil! – diu una nena

- Sí, però jo no tinc el número de telèfon del pare de l’Alba... – responc per estirar el fil de la conversa.

- Doncs amb la “tablet”! – aporta un altre infant.

- Jo tinc la contrasenya! – afegeix ràpidament algú.

- Esteu tenint bones idees però ara mateix no podem fer servir ni mòbils ni tauletes, aquí a l’escola.

Podríem trobar una altra manera?

Després d’una estona pensant, conversant i intercanviant opinions algú diu:

- Podem escriure!

És fascinant veure com anteriorment, tots havien citat aparells electrònics per comunicar-se, sense tenir en compte que alguns d’ells només ens permeten comunicar-nos escrivint. Saben alguns dels aparells que poden fer servir però encara estan construint la seva pròpia idea de com ens podem comunicar si no és parlant directament amb el receptor.

Llavors jo pregunto:

- Algú en sap, d’escriure?

Les reaccions són diverses i variades. Des de qui respon amb claredat i seguretat un SÍ contundent, a qui té clar que “Jo no en sé”, passant per aquells que diuen “Jo n’estic aprenent una mica”.

Veient les respostes proposo a la colla:

- Ho provem? Provem d’escriure el que volem dir?

Sembla que en general es mostren convençuts però algú fa un aclariment:

- Sinó, podem fer un dibuix!

- Tens raó, podem trobar la manera que millor ens vagi.

Després d’una conversa tan intensa els petits ja es mostren cansats. Per això decidim aturar-nos i anar a jugar una estona fora. Quan tornem, reprendrem el que tenim entre mans.

Avui tots junts han fet un pas més cap al descobriment de la funció comunicativa de l’escriptura, quina diferència amb la situació que vam viure fa unes setmanes, reflectida al post titulat: De quan si i quan no.

– Com ho fem per escriure?

Tornem a l’aula després de jugar lliurement una bona estona i em disposo a organitzar el grup per la tasca que volem fer. Els proposo que qui estigui interessat en continuar pensant en l’escrit per als bombers, que vingui a fer una reunió, que en parlarem i ens posarem d’acord. Els explico que qui vingui a la trobada haurà de mantenir una actitud d’escolta i de calma, que si no s’hi veuen preparats, està bé però que llavors millor que facin una altra activitat.

Moltes persones s’apunten a la reunió i segurs i convençuts del que venen a fer es mostren concentrats i molt participatius.

Així doncs, fem un recopilatori del que s’havia parlat. Els dic:

- Abans d’anar a jugar hem decidit que volíem pujar al camió de bombers i que per fer-ho intentaríem escriure al pare de l’Alba. Com ho farem, això?

Els infants pensen i ràpidament comencen a aportar les seves propostes:

- Cadascú escriu el seu nom?

Quina resposta tant bonica i alhora tan reveladora del que significa per aquesta persona l’escriptura. Escriure és posar el teu nom, clar, això és el que ara mateix en la seva vivència li resulta més proper i rellevant del procés. Aquesta és la idea que té sobre què vol dir l’escriptura i per què s’utilitza.

Seguidament algú altre diu:

- Podem fer que tu escriuràs primer i després nosaltres?

Es refereix a que faran servir la meva escriptura de model i ells en copiaran el resultat.

Sembla que aquest infant ja té una concepció diferent. Comença a ser conscient que l’escriptura és quelcom més que el nom i que implica un procés en el qual jo, que sóc adulta, puc exercir de model perquè en sé més que ells, que encara n’estan aprenent.

Com a mestra m’interessa observar què passarà quan es trobin davant del paper, com reaccionaran, què faran, com la seva idea de “Jo sí que sé escriure” entrarà (o no) en interacció amb la realitat, com resoldran la situació de “Jo n’estic aprenent una mica, d’escriure” o de “Jo no en sé”.

Recorreran a l’adult com a escriptor “expert”?

Es buscaran entre ells per compartir coneixements i construir aprenentatges conjunts?

Davant d’aquesta situació, decideixo mantenir-me en una postura d’observadora. Per tant, enlloc de donar respostes a les seves qüestions els animo a posar-se mans a l’obra. Veient com reaccionen podré obtenir informació sobre els seus processos d’aprenentatge i així podré acompanyar-los i actuar en conseqüència.