UNA LLETRA QUE S’ESCRIU PERÒ NO SONA

És dijous, són les 9:30h del matí i estic a l’aula de 1r amb els infants que tutoritzo aquest curs.

4 han anat al taller de Jocs alternatius, uns altres 4 al taller de Games and fun i la resta es queden a l’aula de referència, amb mi, fent propostes diversificades.

Cadascú està implicat amb alguna activitat, es respira un ambient de calma i harmonia fins que sento que a l’escriptori dos infants discuteixen. Parlen acaloradament, un s’aixeca, surt de l’aula, torna a entrar i li diu a l’altre:

- Que sí!

No sé què està passant, per això m’hi acosto i els pregunto:

- Va tot bé? – formulo la pregunta mentre m’assec i em poso a la seva alçada.

El Carlos, aquell que moments abans havia sortit de l’aula em diu:

- El Mario diu que és el que en sap més d’escriure de tota la classe!

Al seu torn el Mario, que també es mostra nerviós, respon:

- És que el Carlos m’està dient que no he escrit bé el nom!

- Quin nom? – pregunto.

- Doncs que el Mario vol escriure “Pixie” i diu que s’escriu així – mentre m’ho explica assenyala l’escrit del Mario on hi diu “Pixi”.

- És que mira! – intervé el Mario – jo dic PIXI! – i posa èmfasi en el fet que quan pronuncia el nom de la seva companya, després de la I no emet cap més so.

- Vale! – respon el Carlos – però jo he anat a fora a mirar el cartell del cistell de la Pixie i he vist que s’acaba amb la E.

Ara he entès què està passant. El Mario es gira cap a mi. Fa una mirada incisiva demanant-me que intervingui, em demana amb els ulls que faci alguna aportació que ajudi a desencallar la situació. A mi em sembla que ell ja intueix que el Carlos no va errat però crec que necessita el “veredicte” adult.

Sense massa temps per pensar, perquè els dos infants esperen amb ànsia la meva resposta, dic:

- Mario, el Carlos té raó. Al nom de “Pixie” hi ha una lletra que s’escriu però no sona. A la paraula hotel o hospital, també passa això.

Ràpidament el Mario diu:

- Amb la lletra H. Que s’escriu però no sona.

- Exacte! – responc - Em sembla que vosaltres dos ja coneixeu algunes lletres que les escrivim però que no sonen.

Fan cara de convençuts. El Carlos fa evident la seva aportació, el nom de la seva companya acaba amb E. El Mario, queda convençut. Segueixen amb la seva tasca d’escriptura a l’escriptori i jo em quedo pensant en el que acaba de passar.

Identifico dos fenòmens: per una banda penso en els referents escrits. Em reafirmo no només en la necessitat de tenir-ne, sinó en la importància de tenir-los allà on s’escau. A més a més reconec la rellevància que pren el fet de donar eines als infants per què sàpiguen anar-los a buscar quan els necessiten, perquè se sentin lliures i sàpiguen que els referents són això: ancoratges als quals podem recórrer per avançar amb fermesa.

Per altra banda penso en la possibilitat de contestar a les qüestions dels infants no només amb respostes concises sinó aportant exemples que puguin obrir noves finestres d’aprenentatge. Em ve al cap, també, la importància de poder intervenir de manera que cap dels dos infants se senti malament. Em sembla que el fet de generalitzar la situació en la qual es trobaven el Mario i el Carlos (aportant l’exemple de la lletra H) els pot haver suposat una oportunitat de connectar aprenentatges i, per tant, de consolidar coneixements. Tot i això, sóc conscient que potser aquesta reflexió adulta que faig jo no té connexió amb el que està passant pels caps dels infants. No obstant em permet pensar en les meves actuacions i valorar la necessitat de continuar observant i interpretant les properes escriptures del Mario i del Carlos, per tal que l’acompanyament que els ofereixi els pugui servir per seguir avançant en els processos d’aprendre a escriure.