Quin és el moment adequat per iniciar l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura?

Enguany, aquesta pregunta ha estat una de les més formulades per mestres en actiu en els diversos cursos de formació del professorat en els quals hem participat.

Transcrivim dins del quadre següent més preguntes recollides amb un rerefons similar a l’escrit al títol:

Podríem pensar doncs que, malgrat els currículums actuals d’educació infantil ja conceptualitzin aquests aprenentatges com a processos d’evolució individual que cal personalitzar, aquestes preguntes -fruit segurament de la pressió generada en el si dels propis centres- segueixen preocupant els docents.

Ara bé, adonem-nos que allò que tenen en comú aquestes preguntes és la concepció (implícita) que aquest aprenentatge depèn bàsicament de la presa de decisions de l’adult i que, aquestes decisions, poden ser encertades o no. Aquesta mateixa idea també està latent en aquelles postures que afirmen que el problema és haver accelerat els temps d’aquest aprenentatge sense tenir en compte si els infants estan preparats o no, i que cal tenir molta cura d’aquesta preparació (una preparació que a vegades consisteix a privar o a aïllar els infants del contacte amb les lletres o amb els productes portadors del llenguatge escrit). Perspectives altra vegada situades des de la mirada adulta capaç de preveure o d’anticipar, a priori, els processos infantils.

A quin espai quedarien, doncs, relegades tant les experiències familiars anteriors com els coneixements previs, les capacitats i els interessos dels aprenents? Com situar l’infant al centre d’aquest aprenentatge si tant els temps com la programació o les activitats a proposar depenen exclusivament de les concepcions i l’anticipació adultes?

Emilia Ferreiro[1] ja va argumentar a bastament el 1998 que la pregunta sobre quin és el moment en què cal iniciar l’ensenyament de la lectura i l’escriptura és una pregunta mal plantejada perquè parteix de la suposició que són els adults els qui decideixen quan i com iniciar aquest aprenentatge, com si les criatures no tinguessin ni pensament propi, ni veu, ni vot en aquesta decisió. Aquesta pregunta pressuposa que l’accés a la llengua escrita -tan present a la nostra societat però tan poc compartida en alguns entorns- s’esdevé el dia i l’hora que els adults decideixen. També imagina quin serà previsiblement “l’anar fent” dels infants en aquest aprenentatge, amb la il·lusió pedagògica que tots aniran fent més o menys el mateix, tant els qui no en saben res com els qui en saben molt, o que, a més, sempre es pot trobar un mètode, ai las, que ens permeti aconseguir tan nobles propòsits.

Hem de compartir i reflexionar amb els mestres que les experiències anteriors prèvies a l’inici de l’aprenentatge formal de la lectura i l’escriptura són rellevants i decisives per als infants. I també que, malgrat les diferències consubstancials a la condició humana, a hores d’ara ja sabem que les escoles que es construeixen a si mateixes com a contextos lletrats rics i compromesos amb la població que acullen són capaces de revertir aquestes desigualtats inicials i les situacions desfavorides.

Escriu Emília Ferreiro: En lugar de preguntarnos si “debemos o no enseñar a leer y a escribir en educación infantil” hay que preocuparse por DAR A LOS NIÑOS OCASIONES PARA APRENDER. La llengua escrita és mucho más que un conjunto de formas gráficas. Es un modo de existència de la llengua, és un objeto social, es parte de nuestro patrimonio social.

No podem oblidar que, com a objecte social, la llengua escrita és també un artefacte cultural, i en cultura, la demanda va sempre molt lligada a l’oferta. Oferim doncs lectures interessants (i escriptura) als infants i ells en demanaran, i s’interessaran també per les lletres. N’estem segures!

[1] Ferreiro, E. (1998) Alfabetización. Teoría y práctica. Siglo Veintiuno