Paraula-vivència: un viatge pel meu estiu.

A inicis de curs vam experimentar que una de les formes de motivar i d’ajudar els infants de cicle inicial a pensar i a elaborar un text era proposar-los de fer-ho a partir d’una paraula que fos significativa i important per a ells. En aquesta entrada us proposem observar dos dels textos que van elaborar els infants dels quals sóc tutora; escrits produïts després que escollissin una paraula important relacionada amb les vivències del seu estiu anterior.

Abans d’iniciar l’escrit, vàrem oferir l’opció de compartir la paraula escollida a la rotllana i que verbalitzessin la seva història. Vam pensar que els relats orals ajudarien a concretar les idees que podien escriure i, en escoltar-se els uns als altres, ampliar el camp de possibilitats d’escriptura. Son infants de 2n curs de cicle inicial i molts d’ells ja van mostrar-se molt hàbils explicant la història que hi havia al darrere de la paraula triada.

La realitat ens va fer adonar del valor de tots els escrits. És ben interessant observar i comparar alguns textos i constatar tant les diferències individuals presents a l’aula com les diferències entre les produccions orals i les escrites.

Alguns textos van resultar molt extensos; hi va haver infants que van escriure tot el que els va passar pel cap, com si transcrivissin el seu pensament a raig i amb gran afany productiu. Fins i tot els mateixos companys ho van verbalitzar així: - l’Ona ha escrit molt! Aquests textos permeten que els infants experimentin el gust per produir i cal valorar-los per la satisfacció que senten justament per l’elogi d’escriure molt. És una fase més del procés d’escriure que cal acompanyar específicament per anar passant de dir el pensament/coneixement a transformar-lo perquè sigui entès per escrit.

D’altres textos en canvi, com el de la Israe, eren textos que intuíem molt rumiats, encara que fossin tan breus. Els companys van coincidir a dir: -Ha escrit molt poquet, però va ser important fer-los adonar que, allò que la Israe volia comunicar, s’entenia bé. Certament la Israe va escriure un text curt, clar i concís, però que oferia tota la informació que ella volia donar i que va considerar més important. El seu dibuix, en canvi, era ric en detalls: la distribució de la casa dels avis, les habitacions, els mobles de cada estança, les escales que van d’una planta a una altra... Aquestes dues formes d’expressió i de comunicació es complementaven en el cas de la Israe.

Tots els textos van convidar a la reflexió i van fer emergir preguntes per al debat pedagògic i didàctic. Tot i saber que els textos escrits han d’obeir sempre un propòsit comunicatiu, què més hem de valorar: la quantitat o la qualitat? Els dos aspectes? Quina revisió fem en els textos tan llargs? Cal acotar-la? Com animar a escriure més als qui escriuen poc? Cal fer-ho? Hem d’incentivar les provatures amb altres tipus de lletra? Hem de repensar si tots necessiten els fulls amb pauta? Cal oferir-la només als qui la necessiten?...

Ja veieu que les preguntes no s’esgoten.