- M’AJUDES A ESCRIURE?

Els infants de P5 del grup Llums i Ombres estan interessats en les notícies sobre el Volcà Cumbre Vieja. A la rotllana expliquen què han sentit a la televisió i, sense adonar-nos, s’inicia la necessitat d’indagar sobre volcans.

En una de les parets de l’aula es va plasmant tot allò que anem descobrint mitjançant fotografies, dibuixos i escrits. Un dia, un infant del grup observa tres fotografies del plafó que li criden l’atenció i em comenta:

- Aquestes fotografies estan desordenades

- Per què ho dius?

- Perquè primer el volcà està apagat i després explota, i aquí (assenyalant les fotografies) està al revés.

- Quina bona observació Alguer, doncs que et semblaria si en parlem i entre tots les endrecem.

En aquell moment, se m’acut fer una seqüència del procés d’erupció del volcà. Ja fa un mes que en parlem i pot ser una bona feina per observar en quin punt es troba cada infant. A l’instant decideixo no endreçar les fotografies amb tot el grup per no influenciar la feina posterior i fer-ho amb cada infant individualment. Mentre elaboro el full a l’ordinador penso que l’activitat també em pot servir per observar en quina fase de l’escriptura se situa cada infant del grup. Sóc conscient que aquest coneixement és bàsic per poder-los acompanyar en el seu procés d’aprenentatge i, encara que tinc dubtes a l’hora d’interpretar els seus escrits, se que les seves produccions seran un material de gran utilitat. Per això, afegeixo a la tasca l’opció d’escriure els diferents moments de l’erupció.

Finalment, aprofito les estones de suport per tenir una atenció més individualitzada i fer les observacions de forma individual. Fer-ho d’aquesta manera em permet observar-los i entendre’ls millor.

És sorprenent veure les diferents maneres d’interpretar i d’expressar a nivell oral unes mateixes fotografies. M’adono que hi ha alguns infants que ho expliquen amb fluïdesa, amb frases clares i ben estructurades i d’altres als quals els costa expressar-se i dir què saben o què imaginen. Miro d’acompanyar-los posant paraules que ajudin a reforçar tot allò que saben i així aconseguir que el seu relat prengui més força.

Posteriorment, si els intueixo amb ganes de continuar, els convido a escriure el que m’han explicat fent ús de l’escriptura espontània. Cada infant elabora el seu escrit a partir del que sap, alguns escriuen paraules i d’altres textos breus. Alguns ho fan autònomament sense dubtar, d’altres necessiten que m’assegui al seu costat. També hi ha els qui sense el meu ajut no escriuen res. Alguns em diuen: -M’ajudes a escriure? És en aquests instants quan em pregunto: Com he d’intervenir perquè s’atreveixin a escriure sols, cadascú des del moment evolutiu en què es trobi?

Hi ha una nena que no escriu res. Li pregunto si té clar què ha d’escriure i crec que se sent insegura. Concretem entre les dues què escriurà i la deixo fer. Però m’adono que, ni així, tampoc no vol escriure i està esperant que jo li pronunciï o li dicti la paraula. Segurament s’ha acostumat al meu ajut i pensa que sense l’adult no ho pot fer. M’aturo i reflexiono. Si el meu objectiu és potenciar l’autonomia... Em sorgeixen dubtes i interrogants:

- Si li pronuncio jo la paraula en veu alta, l’estic ajudant?

- Quan volen escriure una paraula, està bé desglossar-la per síl·labes perquè els sigui més fàcil d’identificar els sons?

Finalment decideixo acompanyar-la, ser al seu costat, confiar en la seva capacitat de resolució davant del petit conflicte que se li ha generat. L’animo a que pronunciï ella mateixa la paraula, a poc a poc, i que s’escolti. Ho repeteix varies vegades. Jo sóc al seu costat i li verbalitzo que no tingui por d’equivocar-se, que és fent-ho com s’aprèn. Finalment comença a escriure algunes vocals. Jo me la miro complaguda, estic satisfeta d’allò que ha aconseguit i li faig saber amb un gran somriure i una frase “empoderadora”: -veus com ho saps fer sola? Has aconseguit escriure algunes lletres i ja veuràs com, de mica en mica, n’escriuràs moltes més.