Lectoescriptura o lectura i escriptura?

Barcelona, dilluns 23 de novembre del 2020

Estimada Alícia, estimades companyes de València,

ha estat un goig rebre la vostra petició. Mai no haguéssim imaginat que les entrades del blog ens permetrien respondre a qüestions veïnes d’interès.

Hem estat pensant de quina manera podríem bastir un argumentari per explicar per què no ens agrada utilitzar el terme Lectoescriptura, tot i saber que es tracta d’una paraula molt estesa que gosa fins i tot del vist i plau de moltes companyes. Algunes mestres l’anomenen carinyosament la lecto. i fins i tot li dediquen un espai específic dins de la programació i l’horari escolar.

Bé doncs, escrivim aquí tres arguments possibles:

- Perquè el nom fa la cosa

Anomenar lectoescriptura al procés d’ensenyament i aprenentatge del llenguatge escrit afavoreix que se’l segueixi conceptualitzant com una tècnica d’aprenentatge lineal i progressiva en la qual es percep que els infants assoleixen els propòsits de l’ensenyament a mesura que les mestres l’anem programant, de manera dosificada. Res més lluny d’allò que les investigacions han anat mostrant. Aquest procés va més lligat al desenvolupament de processos cognitius que a la simple adquisició d’unes habilitats. Aprendre a llegir i a escriure és un procés de recorregut personal i profundament afectat per les experiències de contacte amb el text escrit més enllà de l’escola, principalment al si de la família.

- Perquè llegir i escriure són dues activitats cognitives diferenciades

Encara que lectura i escriptura es retroalimentin o estiguin profundament imbricades, programar activitats de lectoescriptura no és l’equivalent a matar dos ocells d’un tret. Quan llegim activem processos mentals diferents de quan escrivim, encara que en ambdós casos utilitzem les lletres juntament amb la resta d’elements gràfics dels textos. Lectura i escriptura son processos cognitius complexos que necessiten ser alimentats diàriament perquè possibiliten la construcció de sabers i d’habilitats diferenciades que en cada infant poden seguir camins paral·lels o desiguals. Llegir i escriure per als infants són activitats insubstituïbles.

- Perquè la tecnificació no és un bon camí per aprendre

La paraula lectoescriptura és en si mateixa una paraula tècnica que en alguns entorns ha servit per prestigiar la feina del mestre, sovint tant desvalorada. Però no trobem que aquest sigui el camí per prestigiar la tasca docent. La tecnificació dels aprenentatges ens allunya de pensar en el tipus de relació mestre-alumne que volem establir i centra el debat en les tècniques, els mètodes i els recursos. La nostra proposta es basa en l’establiment d’una relació compromesa i amorosa amb l’infant que aprèn. Entenem, tal com diu Emilia Ferreiro, que “Detrás de esa mano que escribe, de esos ojos que miran y de esos oídos que escuchan, hay un niño que piensa” i enfoquem l’acompanyament d’aquest aprenentatge posant especial èmfasi en entendre com viuen els infants el descobriment del funcionament del codi escrit quan volen llegir i quan volen escriure. Per entendre i interpretar els processos dels infants cal tenir coneixements profunds sobre la matèria i seguir en la reflexió i formació permanents. Es tracta de disposar de tots els sabers necessaris per estar al costat de l’infant perquè descobreixi i avanci en el seu procés lector i escriptor, amb aquella actitud de respecte i estima que permet sostenir-lo en aquest aprenentatge que requereix temps i perseverança. I, per descomptat, desplegar les tècniques més adients en cada moment i per a cada necessitat; cosa ben allunyada i diferent de la tecnificació dels aprenentatges.

I vosaltres, què en penseu?