I doncs... què hem de valorar en un text infantil?

Aprendre a escriure no és una capacitat natural de l’ésser humà. Ho explica tan bé la Dra. Anna Camps! Aprendre a escriure és un aprenentatge llarg i complex que es va fent al llarg de la vida (si t’ho proposes). Tot i així no deixa de sorprendre’m que la majoria de les criatures aprenguin en tan poc temps els rudiments de l’escriptura. Fem sinó un cop d’ull als tres textos que es mostren a continuació. Els escrits han estat motivats per una pregunta formulada a un grup de tercer de primària:

- Qui és el teu superheroi i escriu-ne el perquè.

Text 1:

“al hsupereroi es la meva mara per

que ajud ala jén povre

y ala jent

qué tenen emfermetats”

El superheroi és la meva mare perquè ajuda la gent pobre i la gent que té malalties

Text 2:

“Al meu supererholl es

la meva iaia. parque ma

ragala cromos poxemos.”

El meu superheroi és la meva iaia perquè em regala cromos Pokemon

Text 3:

“El meu supararoi és

El meu avi!! Per que

es el millor del món

Si!!”

El meu superheroi és el meu avi!! perquè és el millor del món. Sí!!

Aquests textos han estat escollits per mestres experimentats de tercer de primària com a textos que no responen a les expectatives sobre el que suposadament caldria esperar en alumnes d’aquestes edats, ni per l’ortografia, ni per la segmentació, ni per la cal·ligrafia que presenten. I doncs, en aquests casos, què és el primer que caldria valorar en aquests textos tan allunyats encara de les convencions formals de l’escriptura i de les expectatives dels mestres?

Està clar que l’ortografia i la cal·ligrafia suposen sovint barreres infranquejables que cal travessar deliberadament quan es vol analitzar amb criteri el contingut expressiu dels textos infantils. Potser doncs la primera pregunta que hauria de guiar l’anàlisi d’aquests textos escrits espontàniament (que no copiats) hauria de ser:

- Responen el propòsit comunicatiu que els va generar?

Crec que en aquests cas convindrem que tots tres responen amb escreix la pregunta formulada i fins i tot sorprenen per la càrrega emotiva que traspuen, no creieu?

Ara bé, com és que esperem que una criatura de 7 o 8 anys ortografiï correctament superheroi, o segmenti correctament les paraules gramaticals a la, per exemple? Fixem-nos en les tres formes tan diferents i tan interessants en què ha estat ortografiada la paraula superheroi als 3 textos: hsupereroi, supererholl, supararoi; seria interessant fer hipòtesis sobre el perquè d’aquestes formes d’ortografiar tan diverses. O bé, els coneixements gramaticals relatius a la segmentació de les preposicions i els articles en català (o a l’absència de preposició en cas del complement directe) (ajuda la gent /ajuda a la gent versus ajuda ala jént, al text 1) són a l’abast cognitiu d’un infant de 8 anys? Com se suposa que els aprenents incorporen les formes convencionals? Perquè a l’aula s’ha explicat algunes vegades, perquè s’ha deixat escrit a la pissarra, perquè... El camí cap a la consulta constant i la incorporació de la convenció escrita de les paraules és un camí ben llarg per a molts infants i aprendre a revisar els propis textos és un procés que cal acompanyar perquè la reflexió sigui font d’aprenentatge encara que el producte final no sigui impecable (temes per a properes entrades del blog).

Per acabar, una reflexió final. Ara que la majoria de persones utilitzem un teclat a l’hora d’expressar-nos formalment per escrit i sembla que l’escriptura manual resta reservada gairebé als espais més íntims i personals, com és que a l’escola en canvi, i especialment en les etapes de l’escolaritat obligatòria, els debats entre els mestres pel que fa a les formes de l’escriptura i en concret a la cal·ligrafia o al tipus de lletra manual són encara tan persistents?