Acompanyar infants a qui els costa aprendre a llegir

Setembre 2021, començava un nou curs escolar per als infants de segon de primària. Infants que s’incorporaven de nou a l'escola amb il·lusió i amb ganes d'aprendre. Entraven a la seva aula amb motivació i, per què no, també amb la incertesa de no saber què els depararien els mesos següents. Van passant els dies i a poc a poc vaig coneixent tots els infants del grup; em vaig adonant de com progressen, què els agrada, quines son les seves inquietuds... En aquest seguiment em comença a preocupar la Malak, una nena que sembla estancada en el seu procés lector, no avança en la descodificació, tot i l’interès a participar a les tertúlies literàries que fem sovint. També se la veu encallada en l’escriptura: encara no té del tot consolidada la relació so-grafia de totes les lletres i també en confon algunes. Gairebé cada dia ens asseiem juntes per repassar les lletres i els seus sons. Sovint la miro mentre ella revisa l'abecedari que li hem adaptat. Se la veu murmurant entre silencis i crec que no acaba de comprendre què li estic demanant, què espero d’ella. Tinc gairebé la sensació que és conscient de les seves dificultats, especialment quan es compara amb les seves amigues i companyes de curs, i també puc imaginar -per la seva mirada- que sent constantment moltíssima por a equivocar-se.

Al llarg del primer trimestre, la Malak va trobant refugi en les paraules "no ho sé" i les fa ben seves, especialment en les situacions que involucren lectura i escriptura. En elles busca, desesperadament, una protecció que l'alliberi del malestar generat per qualsevol pregunta. Em començo a preocupar. Ho comparteixo amb les meves companyes de cicle, i després amb l'equip directiu. Certament, és una nena que ens amoïna perquè tenim la sensació que pateix, com si no se sentís prou a gust amb ella mateixa ni amb el grup, i no podem permetre que un infant se senti així a l'escola. En un primer moment, decidim que comenci a rebre un suport intensiu per part d’una altra mestra perquè pensem que el que necessita és poder practicar la lectura una estona cada dia. A inicis del segon trimestre però, ens adonem que malgrat aquesta dedicació tan planificada, el progrés és encara limitat. En parlem i preveiem la necessitat que potser sigui jo mateixa, com a tutora i persona que més la coneix, la qui m’ocupi d’aquesta pràctica més personalitzada, bé sigui quan també hi ha una altra mestra a l’aula, o també algunes estones fora de l’aula. I... quin encert!! Ràpidament constatem que la meva implicació ha estat la peça clau, la més important de totes. Per poder ajudar la Malak a seguir avançant ha estat esencial el suport que li he ofert, un suport que m’ha permès crear un vincle emocional amb ella que li ha aportat seguretat i confiança. Aquesta relació ha revertit fins i tot en les nostres actuacions diàries a l’aula, dins del grup. Aquest rol l’he pogut jugar més jo, com a tutora, perquè sóc la persona amb qui passa més hores a l’escola i amb qui comparteix més activitats. Sabem que sense vincle no hi ha progrés. Jo he confiat en ella quan ha volgut abandonar. L'he animada a seguir quan volia tancar el llibre. L'he mirada als ulls i li he dit: - Au vinga Malak, valenta, intenta-ho, prova-ho, jo sóc aquí per ajudar-te, tu ets capaç, confia. I ho he fet en nombroses situacions. Totes dues hem descobert que podem confiar l’una en l’altra. Ens hem adonat que aquests moments de pràctica perseverant i amb sentit, tant ella com jo hem estat més conscients dels seus intents, dels seus encerts i també dels seus errors, que han estat claus per descobrir que hi ha un moment en què tot canvia. I ha canviat.

Ara, a inicis del tercer trimestre, la Malak llegeix amb molta més fluïdesa i seguretat i ja escriu autònomament fins i tot amb lletra lligada. Potser té algunes de les dificultats que acostumen a tenir els infants que començen a escriure autònomament, però ja ha enlairat el vol. - Vola amunt, Malak! Tot aquest esforç ha valgut la pena.

I ella somriu. Se la veu satisfeta.