Tornem a caçar un ós!

Comença un nou curs, iniciem una nova aventura!

Aquest any sóc mestra de P3 de nou. Podria dir que “repeteixo” però no! Totes les persones que ens dediquem a l’educació sabem que no hi ha dos cursos iguals! Aquest, a més a més, visc dues grans novetats. Per una banda, la situació sanitària inèdita en la que ens trobem immersos, i per altra banda el fet que, després de 9 anys a la mateixa escola, aquest curs he canviat de centre!

Força novetats i moltes inseguretats! Em sento molt identificada amb els petits i les petites a qui acompanyo i en aquest sentit, jo, com ells, busco suports que m’aportin solidesa, seguretat i confiança. Vaig a buscar llibres que conec i que sé que m’agrada compartir amb els infants. Cerco la seguretat en la literatura que m’acompanya d’escola en escola i a través de la mascareta. Comparteixo amb les nenes i els nens les històries que em fan vibrar i d’aquesta manera sento que cada vegada estic més a casa. Paral·lelament provo de crear una xarxa literària que ens sostingui, ens aporti seguretat i col·labori en el fet que els infants també se sentin cada vegada més a gust.

En aquest procés de cerca de la seguretat i de vinculació amb els petits i els llibres que ens envolten revisc una conversa que em fa reflexionar.

De la mateixa manera que ho vaig fer en cursos anteriors explico als infants la història titulada “Anem a caçar un ós”[1]. Aquí, en podeu llegir l'altre post.

Vivim i revivim un munt de vegades l’aventura del pare i els seus fills i quan arribem a les guardes del final mentre observem la il·lustració un infant diu:

• Pobre ós! Està trist!

• Per què? – li pregunto provant de fer emergir la seva interpretació de la última il·lustració de l’àlbum.

• Perquè els nens s’escapen d’ell! – em contesta amb cara de pena

• És un ós bo! – diu una altra criatura aixecant-se pres per la indignació.

• Potser només volia jugar! – imagina el primer infant.

Arrel d’aquest intercanvi d’interpretacions recordo converses gairebé idèntiques que vaig tenir amb infants d’altres grups i d’escoles diferents.

Parlar del que sentim, observem o imaginem, abans, després o mentre s’està llegint un llibre és un acte d’interacció que afavoreix l’enriquiment de les interpretacions i que propicia l’elaboració i comprensió de nous significats. Aquestes converses i el que se’n genera, serà el que més endavant podran fer els infants quan puguin accedir al codi escrit. La literatura que no es comparteix ni s’elabora col·lectivament pot quedar limitada.

És tot això, doncs, el que em fa pensar en el poder evocador de la il·lustració de les guardes. Reflexiono sobre la gran capacitat de transmetre emocions que es desprèn de la postura en què apareix l’ós. Elaboro hipòtesis sobre quin grau d’influència tinc jo, com a narradora, en les interpretacions dels infants.

Tot plegat em porta a creure, encara més, en la rellevància que té presentar obres de qualitat als infants així com la importància d’apropar els llibres des de la pròpia emoció.

[1] Anem a caçar un ós. M. Rosen i H. Oxenbury. Editorial Ekaré