Àlbum o àlgum?
En Lluc i l’Alguer tenen 4 anys. M’expliquen que han acabat el projecte que estaven treballant i que han portat a casa el recull de feines. L’Alguer em diu que el recull es diu àlgum, i el Lluc, àlbum. L’Alguer desapareix de la conversa i jo li comento al Lluc que no m’ha quedat clar si el que porten és un àlbum o un àlgum. Més o menys la conversa va anar així...
Lluc: àlbum
Alguer: àlgum
Mireia: àlbum o àlgum?
Lluc: AAAAAlbum.
Mireia: ÀAAAlgum?
Lluc: no. S’atura, pensa per un moment, i torna. Amb la L!
Mireia: ah! àLLLgum?
Lluc: no. s’atura de nou. Amb la U!
Mireia: ah! àlgUUUM?
Lluc: no
De cop i volta la conversa s’interromp, i no podem seguir aquest joc. El Lluc sap perfectament el nom de les lletres i quan l’he vist escriure ja ho fa a nivell alfabètic. Està clar, però, que aquesta consciència fonològica no és automàtica; és a dir, es pot saber el nom de les lletres i com sonen i, en un moment donat, no aïllar correctament el so d’una cadena fònica. Per tant, tampoc és inequívoca un cop s’ha assolit el principi alfabètic. Petites anècdotes com aquesta ens serveixen per comprendre la magnitud de la complexitat de l’aprenentatge del codi escrit i de totes les habilitats relacionades amb aquest.
Aquesta conversa em va recordar el dia que el Lluc escrivia els noms dels qui estàvem a prop... i quan va arribar al meu nom vaig prendre major consciència que en aquest aprenentatge no tot és blanc o negre...