Àlbum o àlgum?

En Lluc i l’Alguer tenen 4 anys. M’expliquen que han acabat el projecte que estaven treballant i que han portat a casa el recull de feines. L’Alguer em diu que el recull es diu àlgum, i el Lluc, àlbum. L’Alguer desapareix de la conversa i jo li comento al Lluc que no m’ha quedat clar si el que porten és un àlbum o un àlgum. Més o menys la conversa va anar així...

Lluc: àlbum

Alguer: àlgum

Mireia: àlbum o àlgum?

Lluc: AAAAAlbum.

Mireia: ÀAAAlgum?

Lluc: no. S’atura, pensa per un moment, i torna. Amb la L!

Mireia: ah! àLLLgum?

Lluc: no. s’atura de nou. Amb la U!

Mireia: ah! àlgUUUM?

Lluc: no

De cop i volta la conversa s’interromp, i no podem seguir aquest joc. El Lluc sap perfectament el nom de les lletres i quan l’he vist escriure ja ho fa a nivell alfabètic. Està clar, però, que aquesta consciència fonològica no és automàtica; és a dir, es pot saber el nom de les lletres i com sonen i, en un moment donat, no aïllar correctament el so d’una cadena fònica­. Per tant, tampoc és inequívoca un cop s’ha assolit el principi alfabètic. Petites anècdotes com aquesta ens serveixen per comprendre la magnitud de la complexitat de l’aprenentatge del codi escrit i de totes les habilitats relacionades amb aquest.

Aquesta conversa em va recordar el dia que el Lluc escrivia els noms dels qui estàvem a prop... i quan va arribar al meu nom vaig prendre major consciència que en aquest aprenentatge no tot és blanc o negre...