Ens ensenyes els dibuixos?

La petició, gairebé súplica, “ens ensenyes els dibuixos?”, i l’exclamació, gairebé retret, “no ho veig” són dues frases mil i una vegades sentides quan una mestra explica o llegeix un conte a un grup nombrós d’infants. Cada mestra acaba trobant alguna manera de resoldre aquestes peticions en funció de la lectura i del moment, però la pregunta clau és si cal ensenyar les il·lustracions quan llegim un llibre de contes als infants.

La il·lustració és una primera versió, la que ha fet el dibuixant, de la interpretació d’un text i ja sabem que a les narracions tant important és el que diu el text com el que no acaba de dir perquè el lector s’ho imagini com vulgui. Per això hi ha qui defensa que seria millor no mostrar les il·lustracions per deixar via lliure a la imaginació de cada infant i no hi trobem pas cap inconvenient en fer-ho així, sempre i quan els que escolten no perdin el fil de la història. De fet les formes tradicionals de transmissió oral prescindeixen totalment de les imatges. Una qüestió ben diferent se’ns planteja amb els llibres àlbum perquè en aquests llibres el text i la il·lustració es complementen i no podem avançar sense parar atenció tant al text com al dibuix.

Quan necessitem compartir una imatge o un text entre un grup d’alumnes nombrós el canó de projecció se’ns presenta com un recurs extraordinari. Ho hem vist a moltes aules. Ara bé, trobem que no sempre s’han fa un ús prou adequat perquè no es vetlla suficientment per la qualitat de les imatges, sovint escanejades de manera poc acurada; perquè la mida de la projecció no permet una bona visió per a tothom; o, perquè la col·locació dels que miren la pantalla no és còmode. També, hem vist que quan l’adult llegeix directament de la projecció, sovint ha de girar el cap en direcció a la pantalla i projecta la veu cap a la paret en lloc de cap als oïdors. De totes maneres, amb una mica de cura aquestes observacions són fàcils de resoldre i no hi ha dubte que el canó és un excel·lent recurs per compartir imatges i textos, per contemplar-los, observar-los, descriure’ls, llegir-los, relacionar-los, opinar sobre ells, etc.

A més a més considerem que tant si el que projectem és un llibre de contes, com un llibre àlbum, hem de tenir el llibre físic a les mans, mostrar-lo i explicar d’on surten les imatges que es projecten. Però, sobretot, cal tenir el llibre físicament per poder deixar-lo, després, a l’abast dels infants perquè el mirin, el remirin i el comentin tantes vegades com vulguin! Sabem que els llibres que hem explicat o llegit i sobre els quals hem pogut compartir les sensacions que ens han provocat, són els més estimats pels infants. Ens agrada veure’ls sols o en un grupet repassant i espontàniament les pàgines d’algun llibre que hem explicat, perquè estem segurs que això els permet avançar en procés d’aprendre a llegir i escriure. Quan tots sols es miren un llibre ja no necessiten preocupar-se per si els ensenyes els dibuixos; ara, estan concentrats en els personatges i les seves històries; ara, els veiem feliços amb els llibres!