ESCRIURE: Una aventura que també segueix a casa!

És diumenge al matí i vaig cap a la cuina a fer l’esmorzar, és ben d’hora, però el petit de casa s’ha llevat amb alegria i energia; a ell tant li fa que sigui diumenge. Jo encara mig adormida preparant l’esmorzar dels dies de festa sento una veu que diu:

-Mama! Vaig a dibuixar.

Agafa papers i colors i a la taula de la cuina ell va fent. No el vull destorbar tot i que gairebé no me’n puc estar, d’observar-lo sense que se n’adoni (aquella dita que diu: si funciona, no ho toquis). Al cap d’una estona em diu:

- Mira què he fet! Estic escrivint paraules! Vols llegir-les, mama?

- Oi tant que sí! - Li responc.

L’àpat més important del dia pot esperar quan es tracta d’una fita tan singular. Ens posem a llegir junts. Jo vaig llegint en funció del que comprenc i sense lletrejar, perquè veig que encara ha d’agafar seguretat en el que tot just acaba de descobrir: escoltar bé els sons de cada cop de veu per escriure’ls i de moment ja n’està trobant molts; fins fa poc només posava una lletra per cada síl·laba. Ell cofoi i satisfet i jo impressionada... I per acabar-ho d’arrodonir em fa una endevinalla.

- Mama, aquest dinosaure me l‘he inventat, vols saber com es diu.

- Jo penso, aquesta paraula “Gadilison”.

No sé si és exactament el que ell volia escriure... però, ara sí que li he llegit tal com sonen les lletres que ha escrit, la mateixa naturalesa de nom propi m’hi ha portat. En Guillem es posa a riure:

- No diu això mama! Et deixes lletres!

On ell havia escrit “Gadilison” en realitat volia escriure “Grandilison” i m’explica que és un dinosaure gran que té son. Dediquem una estona a parlar de com és que té son el dinosaure i aleshores encetem el joc d’inventar-nos històries sobre el cansament del dinosaure; té son perquè ha corregut molt i està cansat, ha intentat anar a caçar un velociràptor i ha quedat esgotat, s’ha menjat una planta que el fa adormir-se, etc. Mentre compartim aquesta estona divertida i animada li proposo si vol tornar a llegir la paraula per descobrir quina lletra falta.

- Guillem, quina lletra creus que m’he deixat quan jo llegia?

- La “r”, si no, no diu “gran”, diu “gan”.

- Vols que l’escrivim bé?

- Mama, ja ho farem després.

La conversa de la “r” ha quedat aquí, ja que la naturalesa del moment ens oferia seguir gaudint del joc i en aquest sentit, l’escriure correctament ha passat a segon terme.

L’esmorzar d’aquest matí ha tingut més bon gust que altres vegades. La seva cara de satisfacció quan veia que jo entenia tot el que havia escrit ... En Guillem sent prou confiança per començar a expressar-se amb el llenguatge escrit. Parlàvem de la importància del dibuix per expressar-se en el post Del dibuix al text, una transició difícil i aquí podem veure que tot i que el dibuix encara hi té molt de pes, el llenguatge escrit comença a tenir un paper més principal. Totes aquestes provatures que els infants fan a casa i que alguna vegada poden dur de manera espontània a l’escola, són petits escrits que els mestres podem recollir amb interès i donar-los un espai a l’aula per mostrar-los als altres i valorar-los.

La manera com els adults acompanyem els infants té una influència en el seu progrés. Com diu en Carles Parellada, els adults hem de mirar a l’infant amb confiança i ell ha de sentir-la per tenir prou seguretat i avançar.* En Guillem ja comença a entendre que l’escriptura té una regularitat i som els adults els qui li hem d’anar donant eines perquè, a poc a poc, vagi fent seu aquest llenguatge escrit. Hem de saber esperar, aprofitar les situacions espontànies, estar disponibles, i valorar les seves produccions i mirar el futur amb confiança. Així, l’escriure, serà una aventura que no tindrà aturador!

* Xerrada Carles Parellada “Límits i resolució de conflictes” (13/03/17) Escola Riera de Ribes.