ESCRIC EL QUE CANTO!
Aquest any, com a novetat, a les aules d’infantil hi tenim un cançoner. Es tracta d’un recull de cançons que es troben a l’abast dels infants, dins d’un cistell. Els nens i les nenes, quan en tenen ganes, poden accedir-hi i agafar una de les làmines que hi ha. En aquestes làmines hi tenen escrita la lletra de la cançó, la partitura i un dibuix que n’identifica l’element principal.
A la Chloe, que té tres anys, li agrada molt cantar i és per això que sovint s’engresca amb aquesta proposta. Un dia del primer trimestre me la trobo asseguda a la taula de dibuix, retolador en mà i cantant la cançó del “Sol solet”. A mesura que entona les notes de la melodia va verbalitzant la lletra i traça, damunt del full, una línia en forma de zig-zag.
Li pregunto:
Chloe, què has fet?
He escrit la cançó del “Sol Solet”.
L’has escrit tu sola?
(Assenteix amb el cap) Perquè he fet línies així: a baix y arriba – mentre em diu això, ressegueix amb el dit la seva escriptura.
Ella, que segueix immersa en la seva activitat, gira el full i continua amb la cançó. Jo em quedo allà observant-la.
Quan acaba la segona estrofa torno a intervenir:
I ara què has fet?
He escrito el resto de la letra.
Com que la cançó del Sol Solet ja la té tota escrita, deixa el full i n’agafa un altre. Es disposa a transcriure la cançó dels dies de la setmana. Sembla que fa el mateix que anteriorment però jo em fixo que ara, traça la línia fent com un camí que va fent esses des de la part de baix del full fins dalt. Quan s’atura li dic:
Per què ho fas així? (I ressegueixo amb el meu dit la seva escriptura)
Para que se vea mejor, porque sino se ve todo largo. Asi no se escribe la canción, se escribe asi: con linias abajo y arriba.
I per què ho poses així? (Torno a assenyalar-li amb el dit el traç que va des d’un costat a l’altre del full)
Así en fila para que puedan caber.
De nou acaba amb aquesta cançó i en tria una altra del cistell. Aquesta vegada, mentre canta i escriu la lletra, va mirant el referent escrit, talment com si copiés.
Em retiro i prenc consciència del munt de coses que la Chloe ja sap sobre què vol dir escriure (encara que no hagi produït ni una sola lletra “convencional”!).
Sembla que la nena ja ha elaborat hipòtesis sobre el fet que escriure...
No és el mateix que dibuixar i que es fa amb un tipus de “línies” concretes. Segons ella: línies “abajo y arriba”.
Es fa amb un ordre concret i seguint una direccionalitat determinada.
Permet plasmar en un paper allò que sona.
I potser el que és més important: vol provar d’escriure! Ho ha vist fer i ella s’hi llença! Penso que l’entorn –cistellet de cançons viscudes, fulls i retoladors a l’abast, temps i espai per prendre la iniciativa- ho ha fet possible.
En aquest sentit, conèixer les etapes per les que un infant passa en el seu procés d’aprendre a llegir i escriure m’ha ajudat a comprendre millor l’infant i a ajustar-hi la meva interacció. No era pertinent, tenint en compte les respostes de la Chloe, que jo comencés a enviar-li missatges sobre la necessitat de fer concordar el que sona amb el que s’escriu. Potser és més interessant deixar-la experimentar, viure, i trobar-se reptes o contradiccions que li permetin anar ajustant i enriquint els seus esquemes de coneixement sobre com funciona el principi alfabètic. Arrel d’això pot ser que li sorgeixin preguntes o alguna necessitat concreta d’indagació. Llavors segurament si que serà el moment de respondre les seves necessitats i acompanyar l’infant en el procés de construcció de nous aprenentatges. Probablement això li resultarà més enriquidor que no pas un altre tipus d’intervenció més destinada a precipitar ensenyaments.