Escriure: reescriptura i diàleg constant

Una de les tasques que faig habitualment com a psicopedagoga en un EAP és haver de valorar les dificultats d’escriptura (i de lectura) d’alguns infants. Si es tracta d’un infant d’EI o dels primers nivells de l’escolarització obligatòria, l’interès és bàsicament cartografiar els coneixements que té sobre el repertori -lletres, grafies, sons, signes..., situar-lo -ni que sigui provisionalment- en algun moment del procés de descoberta del sistema alfabètic i descobrir quines convencions sobre l’escriptura coneix.

L’exploració dels infants es fa a través del diàleg que permet conèixer quins usos i funcions del llenguatge escrit conceben i quines relacions inicials han establert amb l’escriptura i el procés d’escriure. Quan la conversa és prou participativa els pregunto per què creuen que serveix llegir i escriure, si els agrada fer-ho i per què, i què és allò que, en la tasca d’escriure, els surt millor. En aquest diàleg, a part de llegir i explorar conjuntament algun llibre interessant, ens mirem alguns abecedaris, els faig preguntes i algunes peticions concretes d’escriptura i també els convido a fer produccions més espontànies.

Un cop obtinguts aquests primers productes i més enllà de la valoració que permeten de fer sobre els seus coneixements i les seves habilitats, a no ser que vegi els infants molt cansats, acostumo a proposar-los de tornar a mirar les seves produccions -per breus que siguin- amb una actitud més indagatòria. La intenció és que s’adonin que escriure és tan complex que sempre es necessita una segona o una tercera mirada al producte abans de decidir donar-lo per acabat. Aquesta activitat és essencial en l’escriptura però fa anys que corroboro que els infants no la tenen incorporada.

Primer els proposo que comprovin si el resultat escrit els satisfà i després vull que s’adonin que, tornant a mirar-lo conjuntament i detinguda, poden rectificar o millorar-ne algun aspecte. Els faig preguntes sobre què han volgut escriure o si ho poden rellegir o explicar per comprovar després, amb complicitat, si l’escrit es correspon amb el propòsit. Els suggeriments posteriors depenen de les seves verbalitzacions i comentaris.

Emergeixen preguntes com ara:

• Vols que comprovem si s’entén, si llegeixo jo el que tu has escrit?

• Què volies escriure, exactament?

• Vols que comprovem si t’has deixat d’escriure algunes lletres?

• Creus que així escrit, tot junt, és podrà llegir? Vols que ens fixem com estan escrites les paraules als llibres?

• Vols que tornem a pensar com es deu escriure aquesta paraula tan difícil?

• Recordes què s’ha explicat alguna vegada sobre com cal escriure...

És ben interessant comprovar com els infants, quan se’ls ofereix l’espai de reflexió, les interaccions i el suport necessari són capaços d’interessar-se a revisar, reescriure i millorar els seus escrits. Aquest espai de reflexió converteix la revisió de l’escrit en una tasca gratificant perquè els infants es descobreixen com a aprenents capaços i competents.

Perquè, a diferència del que apareix escrit a l’eslògan de la imatge, que l’escriptura aconsegueixi el seu propòsit depèn de les vegades que ha calgut esborrar, retallar, repensar, reescriure i dialogar amb un primer esborrany.

Per tant, caldria que els espais i els temps de diàleg per a la reescriptura fossin planificats i mediats dins de l’horari escolar. Cal que la tasca de reflexionar sobre els escrits per millorar-los s’aprengui a fer a l’escola.

Com a docents, segurament la dificultat més gran raurà a modificar idees personals tan arrelades entre la població escolar com ara: -jo no en se, -faci el que faci em sortirà malament, - a mi escriure no m’agrada, - sempre escric amb moltes faltes, -millor si no ho he escriure...