Llapis de color
Després de suggerir als infants d’escriure quelcom sobre allò que hem estat parlant, m’adono que s’ha generat un petit conflicte entre un grup d’infants, a una de les taules de l’aula. M’hi acosto i m’expliquen que l’Arnau ha trencat un llapis de color.
L’Arnau m’explica que ha demanat al Manel, un company, que li escrivís per ell. Però com que el Manel no ho ha volgut fer, la ràbia que ha sentit l’ha descarregada en el llapis de color. Li comento que, si un altre dia torna a sentir el mateix - aquest sentiment de frustració- el que pot fer és demanar-me ajuda, perquè estic convençuda que a ell tampoc li ha agradat haver de trencar un llapis.
Després, al cap d’una estona, l’Arnau se m’acosta. Porta un full a la mà. Tinc la sensació que sap que els companys escriuen amb més facilitat que no pas ell. Si més no, això és el que intueixo.
Quan se m’acosta, la seva demanda inicial és que sigui jo qui li resolgui el repte d’escriptura:
- Digues què he d’escriure, em demana. Deu estar acostumat a que li dictin les lletres. Jo, en canvi, vull convèncer-lo que es llanci i que ho provi, que ho intenti tot sol. Crec que les meves paraules poden ajudar-lo a sentir que és capaç i que jo hi confio. A més, sé que la seva realització, encara que sigui allunyada de la forma convencional, probablement em permetrà interpretar en quin moment del procés es troba.
Aleshores, veig que al full que porta hi ha escrit PIS. Li pregunto què volia escriure i respon:
- piscina. Vacil·lant, afegeix una nova lletra i em mira. Jo assenteixo. Anem bé. Llavors em demana que li llegeixi el que ha escrit, suposo que per saber si ja ha acabat o com continuar. En sentir-me a mi repetir piscina diverses vegades (pis-ci-na, pis-ci-na, pis-ci-na) dubta una mica però acaba d’afegir-hi la A final.
Em commou veure-li la cara de content, com se sent amb el que ha aconseguit escriure.
Penso que sovint els infants, amb el seu comportament, ens comuniquen com se senten. L’aprenentatge de la lectura i l’escriptura és un procés llarg i complex i, per a alguns alumnes, fins i tot difícil. Els infants són capaços d’anticipar i d’intuir ràpidament si allò que es proposa a l’aula o que s’espera d’ells sabran fer-ho o no, i si pensen que no seran capaços, senten frustració i ràbia. Hem d’evitar per totes que un aprenentatge tan crucial sigui viscut amb frustració i patiment, perquè si el pateixen poden arribar a rebutjar-lo o fins i tot a negar-s’hi. Nosaltres, des del convenciment que poden aprendre, hem d’oferir-los la seguretat que els ha de possibilitar arriscar-s’hi, hem d’ajudar-los quan les emocions negatives els desborden.
Tenir por a no saber-ho fer i, com a conseqüència, reaccionar amb ràbia i negar o esquivar la proposta escolar podria interpretar-se aleshores com una reacció intel·ligent d’evitació del patiment, perquè l’infant tot just s’està iniciant –també- en l’aprenentatge de les formes orals que li han de permetre expressar necessitats i emocions. Quelcom que, depèn del dia, als adults també ens costa fer.