La por suspesa a l'aire

Una de les pràctiques més i més repetides al llarg de la història d’ensenyar a llegir i a escriure és la lectura col·lectiva en veu alta per part de l’aprenent. Molts mestres tenim imatges d’aquesta pràctica de quan nosaltres anàvem a l’escola. També, en els relats de vida lingüística que escriuen els estudiants de mestre quan cursen l’assignatura de Didàctica de la llengua apareix una i altra vegada al mal record, els nervis, l’angoixa i fins i tot la por de la lectura en veu alta per torns. L’Andrea ho expressa així:

Avui he recordat aquest text quan estava de visita a una aula de segon. Tots tenien el mateix llibre al davant i cadascú des del seu lloc llegia un paràgraf per ordre. Un silenci tallava l’aire. Només se sentia l’infant que llegia i la mestra que corregia, amb veu dolça, quan algú s’equivocava o que anava completant les paraules si algú lletrejava molt a poc a poc. També ajudava a retrobar el punt als qui es perdien. L’equip del cicle inicial d’aquesta escola està convençut que és una bona pràctica per aprendre a llegir, però s’hi ho analitzem més profundament difícilment trobarem cap avantatge a la lectura en veu alta feta d’aquesta manera, per les següents raons:

- Quan llegim en veu alta és fàcil perdre el fil de la comprensió perquè estem més atents a la posada en escena que al propi text.

- Si tothom té el mateix text al davant té poc sentit que algú el llegeixi en veu alta, sobretot perquè cadascú té el seu ritme de lectura i s’atura, reprèn i rellegeix en funció dels seus objectius i interessos.

- Si una persona llegeix en veu alta un text que jo també segueixo perquè en tinc còpia, és més fàcil que em fixi en si es deixa alguna paraula, en si canvia alguna lletra, en si l’entonació no es correspon amb els signes de puntuació, que no pas en el contingut del que està llegint.

- La lectura col·lectiva en veu alta acostuma agradar als infants que tenen certa agilitat en la lectura perquè en surt reforçada la seva autoestima. En canvi, els que encara no han aconseguit certa fluïdesa en el desxifrat s’ho passen ben malament, fins i tot quan les correccions es fan amb calidesa. A ningú no li agrada mostrar en públic allò que no sap fer. Segurament la mestra pot fer que la por no estigui suspesa a l’aire, però difícilment podrà evitar l’impacte negatiu que provoca en l’autoconcepte i l’autoestima de l’alumne que encara no llegeix prou bé.

A l’antiguitat la norma més habitual era llegir en veu alta. Ho podem constatar amb la manera com Agustí d’Hipona al s. IV conta en les seves Confessions que va conèixer un lector poc habitual: “Quan llegia, els ulls recorrien les pàgines i el seu cor entenia el seu missatge, però la seva veu i la seva llengua estaven quietes” Avui, el més habitual és llegir en silenci, i a moltes escoles s’ensenya a llegir en silenci, com, també, a llegir per als altres -on la lectura en veu alta pren tota una altra dimensió i en parlarem en una altre post- però encara ens queda molt camí per recórrer.