Jo no sé lletres

Ja fa temps que a l’escola, per tal de recollir informació sobre el procés d’aprendre a escriure dels nostres infants, analitzem el resultat d’un dictat individual que es proposa a cada alumne i que consta a demanar-li que escrigui quatre paraules de complexitat diversa i una frase senzilla. Interpretem les produccions que resulten d’aquest dictat d’acord amb l’anàlisi que Emilia Ferreiro i Anna Teberosky fan de l’adquisició del codi escrit dels infants i la seva evolució. L’objectiu és detectar la fase o etapa d’escriptura en què es troba cada alumne pel que fa a l’aprenentatge inicial de la llengua escrita per seguir-ne l’evolució.

Amb el temps aquest dictat ha passat a dir-se prova d’escriptura i potser de mica en mica se n’ha desvirtuat la intenció inicial. Si més no avui m’ho ha fet pensar l’Éric, un nen de 4 anys.

Primer, la meva companya, encarregada de fer el dictat a cada infant del meu grup, m’ha comentat:

• L’Èric no ha volgut escriure res i m’ha dit que ell no en sabia, de lletres. Crec que s’ha quedat “una mica tocat”.

Després, l’Eric m’ha tornat a dir el mateix a mi:

• Jo no sé escriure lletres. – He sentit que buscava, en la meva mirada, quelcom que el fes sentir millor.

En aquell moment no sé ben bé què he contestat però he marxat a casa donant-li voltes, especialment a l’angoixa que ha mostrat l’Èric. M’adono que alguna cosa no estem acabant de fer bé perquè en comptes de compartir el camí d’aprendre a escriure amb cadascun dels infants i ajudar-los a avançar, el que fem de vegades és bloquejar-los.

Penso que els mestres sovint tenim molt clares les nostres intencions però amb això no n’hi ha prou. Les intencions no podem anar deslligades de les relacions que s’estableixen en el context de l’escola. No podem crear situacions que comportin angoixes per als infants. El “jo no sé” és un reconeixement intel·ligent per part de qui vol aprendre, que necessita un clima de confiança i de seguretat emocional per ser expressat, però també necessita ser desinstal·lat si volem que l’aprenent pugui tirar endavant.

Per això, vaig tornar a l’aula amb la intenció d’anar compartint amb ells -i quan bé a tomb, que aprendre a escriure és un camí llarg, que farem plegats, que tot just comencem i que cadascú ja en sap una mica però que al llarg del curs, i entre tots, anirem creixent. Crec que compartir els objectius amb els alumnes ajuda a entendre i a trobar sentit al que es fa a l’escola.

Ara, quan l’Èric surt a la pissarra i li proposem que provi d’escriure de la manera que ell sap, comença a escriure aquelles lletres que coneix i poc a poc es crea un ambient d’aula on tots participen i exposen allò que ja saben. Només cal veure la cara de satisfacció de l’Èric, com a resultat d’enfrontar-se a un repte sense una angoixa excessiva. En aquest clima d’aprenentatge quan hem d’escriure a l’aula, tothom es mostra voluntari. No hi ha por a intentar-ho perquè saben per experiència que entre tots n’aprenem cada vegada més.