Poema de Nadal

Un dia, de manera inesperada, va arribar a la nostra aula un llibre preciós de poemes de la Joana Raspall. Com que el poemari va aparèixer de la mà del Dani, un dels nens de la classe, ens el vam mirar amb molta estima. Ens el va presentar i ens va llegir un dels poemes. Després de la lectura van començar a aparèixer les preguntes i els comentaris dels altres infants.

La lectura del poema i el diàleg posterior havia agradat tant, que entre tots vam decidir que cada setmana, buscaríem una estoneta per llegir-ne d’altres. Aquests espais de lectura poètica es converteixen en moments magnífics, on els nens i les nenes atenen i escolten amb atenció, encara que inicialment no comprenguin tot el que estan escoltant, es deixen captivar per la musicalitat del llenguatge. El contacte amb la poesia infantil i els textos de tradició oral ofereixen l’oportunitat que els infants memoritzin textos (ara que la neurociència proposa exercitar la memòria) o ampliïn el seu vocabulari. Alguns infants, després d’escoltar com la mestra o altres infants en reciten, acostumen a voler expressar o compartir amb paraules seves allò que han sentit o han interpretat del poemes.

El mes de novembre del curs passat, tot anticipant l’arribada de la postal i del poema de Nadal, un nen va proposar, de manera espontània a la conversa que s’estava esdevenint a l’aula, si aquell any ells mateixos podrien crear el seu propi poema Nadal. No m’ho vaig rumiar gens i vaig acceptar el repte a l’instant. I va ser aquí on va començar el nostre camí de creació.

Primerament vam mirar i observar com estaven escrits altres poemes que havíem estat llegint anteriorment i vam buscar-ne d’específics de Nadal. Això ens va ajudar a pensar en el contingut i què volíem transmetre. Del munt d’idees que es van suggerir, vam decidir fer el llistat de paraules indispensables, les que ens agradaria que hi fossin presents: escola, arbre, tió, cor, festes, bombons, torrons, estimades, abraçades, regals, etc. Amb la pissarra col·lapsada de paraules, vam començar a connectar-les entre elles per crear frases que rimessin o “sonessin i quedessin bé”, com deien ells.

Així vàrem anar construint el nostre poema, amb versos curts que per a ells tenien sentit. No va ser una tasca ràpida perquè havia de sorgir del consens de tot el grup; tothom havia d’estar conforme. La complementarietat entre les aportacions dels infants va ajudar a formular un poema preciós i, el més important, fet per ells, únic, genuí. Acabar-lo els va fer sentir una satisfacció tan gran que van començar a repetir-lo amb una gran emoció i va sorgir la necessitat de memoritzar-lo perquè el volien recitar a les seves famílies!

I ara recordant-ho, us puc assegurar que aquelles estones compartides de cooperació i de creació van ser dels moments més màgics de tot el curs passat.