Foc a Barcelona

Arribo a la classe de 1r on estic cobrint la reducció de jornada d’una altra mestra i, un nen, dels que marxa a casa a dinar, em comenta: avui he vist fum a la muntanya!

Parla d’un incendi que hi va haver a Collserola i, que des de l’altre costat de la muntanya, es veia el fum però no el foc pròpiament.

Els explico que quan venia amb cotxe cap a l’escola a la ràdio han dit que ja estava controlat. La notícia genera una conversa al voltant del foc, els motius pels quals es produeixen els incendis i, especialment, sobre com els serveis d’emergència treballen per apagar-los. Després de conversar i amarats de passió sobre l’incendi diuen que volen fer un dibuix. Els proposo que facin de periodistes i que escriguin un titular, com tot just acabem de veure que fan els diaris. Som a 19 de setembre i aquesta proposta em pot servir per recollir informació sobre en quina etapa del procés de l’aprenentatge de l’escriptura estan. Els dibuixos són extraordinaris, es veu com el tema els ha cridat i captivat l’atenció. Cadascú escriu en funció del que pot i del que vol.

En acabar la feina, i de prendre les anotacions necessàries que em serviran per fer propostes adequades al moment del procés en el qual es troba cada infant, deixo l’activitat a la safata de feines per arxivar. L’endemà, me les trobo amb un clip i una nota de la mestra tutora que diu “Aquests dibuixos no els podem arxivar. 1rA i 1rB fem les mateixes feines. Si vols te’ls quedes”

Quin greu que no siguem capaços de prioritzar els interessos sorgits de manera espontània per part dels infants enlloc de prioritzar que les dues classes paral·leles facin, exactament, les mateixes feines. Quina llàstima que una oportunitat meravellosa, significativa i adequada sigui desaprofitada perquè no s’ha pogut programar amb anterioritat. Perquè... no es tracta just d’això, la vida? Si cada persona és única encara ho serà més una aula amb 25 persones.