Escriure una història sense text: una decisió i una limitació

Després d’uns dies traient el cap per l’espai d’històries, avui l’Alèxia, de 6 anys, ha vingut decidida a començar un llibre. Mentre treballa en la portada del seu llibre, veig que mira de reüll algunes nenes de 2n amb qui comparteix taula. Elles es troben en una etapa més avançada del procés d’aprendre a escriure i les pàgines dels seus llibres inclouen frases força llargues.

Al cap d’una estona, l’Alèxia em diu que vol fer un llibre sense text. Li pregunto què li ha fet decidir-ho, i em respon, dubtosa, que hi ha llibres que són així. Intueixo que la tasca d’escriure se li fa encara feixuga. Decideixo parlar-ho amb ella i així veig si la intenció real és la de fer un llibre sense paraules (que n'hi ha d'esplèndids i segur que han estat font d'inspiració) o si bé, la seva decisió és perquè sent que no domina el codi com voldria. Li pregunto si voldria escriure una o dues paraules per pàgina, juntes. De seguida hi està d’acord i continua, engrescada, il·lustrant la portada.

Dies més tard, torna a l’espai d’històries per continuar amb el seu llibre. A la pàgina en la que treballa avui ha dibuixat el cau del protagonista del relat i em proposa escriure la paraula “cova”. Em sembla una paraula rellevant en aquesta pàgina i l’animo a començar.

- Alèxia: ccc… La c! Quina era? M’ajudes?

Li proposo que s’ajudi d’un material que fa servir habitualment i de seguida troba la lletra que tenia en ment.

- Alèxia: Ah, és aquesta, la de la Clara. - La col·loca al principi i continua. - cccobaaa... La a!

Em mira i assenteixo. La col·loca després de la c i em pregunta si ja està. Li demano si sent algun altre so a la paraula “cova”.

- Alèxia: cccobaaa… cccobaaa…. cccooobaaa…- Jo espero, intentant no precipitar-me, i de sobte assenyala el mig de la paraula i diu- La o!

En aquest moment s’ho mira i jo em plantejo si deixar-ho així però, abans que arribi a dir res, l’Alèxia continua fent la segmentació per síl·labes en veu alta i agafa una “p”. La col·loca al final de la paraula. Li pregunto si a “cova” hi sent el so /p/. S’ho rumia però no ho té clar. Li dic que si hi hagués una p hi diria “copa”, però ella vol escriure “cova” (exagero una mica el so de la v). Riu i canvia la p per una b, després de remenar una mica les lletres.

És habitual que en aquesta etapa els infants afegeixin al final del que tenen escrit les lletres dels sons que senten en segmentar sil·làbicament una paraula sense seguir l'ordre sonor. Tot i així, abans de passar al paper, li proposo que llegeixi com ha quedat la paraula. Quan s’adona de què hi diu, torna a riure i em mira. M’imagino que s’adona que hi falla alguna cosa però no acaba de saber què. Li pregunto quin és l’últim so que sent a “cova” i té clar que és la a. Fa un últim canvi i ja té la paraula a punt per escriure-la al seu llibre.

A part de la tasca d’escriure, hem fet una revisió de la seva escriptura que ha servit per identificar que faltaven sons. En aquesta situació, posar l'atenció sobre si va amb B o V no era rellevant. Amb tot, si l'Alèxia ho hagués preguntat li hagués respost.

Quan acaba l’escriptura veig que recull el seu llibre i el guarda. La miro i em diu que anirà a jugar una estona a la caseta. Sembla cansada, però també li veig un punt d’orgull per la feina feta. Quin esforç tan gran per escriure una paraula! A mi també em satisfà haver-li pogut dedicar aquella estona d’acompanyament proper. Estant present, deixant-li espai i temps, i fent aportacions amb prudència perquè ella mateixa pugui posar en marxa diferents mecanismes que l’han ajudat en la complexa tasca d’escriure.