Portes endins

Fa setmanes que ha començat el curs nou i, a diferència del que havíem fet els últims cursos, no hem publicat una entrada setmanal. Aquest any ens toca prioritzar el blog d’una altra manera i és que per diferents motius tècnics s’han perdut moltes imatges d’entrades antigues que volem recuperar. Amb tot, i malgrat les bones intencions de moltes persones implicades, sentim que ens falta un suport tècnic des de l'àmbit institucional que ens permeti concentrar l’energia en el contingut de les entrades en lloc de la part tècnica, ja que es tracta d’un coneixement del qual no en som expertes. Mentre això no arriba, hem de prioritzar esforços, i per això aquest any treballarem portes endins.

Això no vol dir que no seguim compromeses amb l’educació, la reflexió i la formació -especialment de l'aprenentatge de la lectura i l’escriptura-, ja que seguirem connectades amb diferents escoles a través de les formacions i, esperem que amb la comunitat internauta amb la recuperació de les imatges que permetin accedir a les reflexions que hem plantejat, incansablement, des del setembre del 2017.

I per seguir alimentant aquesta reflexió, us proposem la lectura d’aquest article d’en Juli Palou, la Montserrat Fons i en Jaume Cela. Va sortir publicat el darrer dissabte 12 d’octubre al Periódico -tot i que en van retallar un fragment i va ser traduït al castellà. Un article que, paga la pena dir, va ser rebutjat per un altre diari malgrat les nombroses col·laboracions dels diferents autors que el firmen.

Quan el mal no ve de les competències

 “Un graó no excavat a fons pels passos no és, considerat en ell mateix, res més que un trist llistó de fusta”, escrivia Franz Kafka a inicis del segle passat. És un aforisme que ens agrada tenir en ment quan pensem en la situació que vivim avui en el món educatiu. PIRLS2021 i PISA2022 ens han posat negre sobre blanc una realitat: ens movem en un trist llistó de fusta. Hi ha qui (amb un considerable suport mediàtic) clama contra l'ortodòxia constructivista o contra el desgavell que ha comportat un currículum pensat i dissenyat a partir de les competències. A parer nostre, el problema és justament el contrari: sovint no hem excavat a fons i per aquest motiu ens trobem sobre un llistó, en lloc de trepitjar un esglaó que ens ajudi a anar cap amunt.

Si parlem de competències, si ens atreu una concepció socioconstructivista de l’aprenentatge, és perquè creiem que el veritable ofici de tots els docents, des de la llar d’infants fins a la universitat, és construir ponts entre unes idees inicials i el saber més elaborat, amb el propòsit de millorar la vida personal i la col·lectiva. En realitat no fem altra cosa que seguir Montaigne. Recordeu que ell va escriure que no necessitem caps molt plens, sinó caps ben fets? Doncs una mica més endavant va reblar el clau: “el judici sobre què han après l’hem de fer no pel testimoni de la seva memòria, sinó de la seva vida”.

Així de complex i així de senzill. Trobem que s’ha de tenir un coneixement molt prim de la nostra història en el camp educatiu per carregar el mort de les nostres mancances a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, als estudis que elabora la Fundació Bofill o a cap altra entitat que mostri amb la seva història i la seva actuació un compromís amb el món educatiu. Per això, la nostra mirada s’orienta cap a altres indrets, com poden ser el finançament del sistema educatiu o les perversions que tot gran propòsit amaga.

Fer reformes a baix cost, quan no a cost zero, és un error molt greu,  perquè llavors el que es genera és un esvoranc, completament incomprensible pels docents i per la ciutadania en general, entre les bones intencions que es manifesten en el discurs oficial i la realitat de les aules. Posem per cas el tema de l’escola inclusiva. Tot seguint la Convenció sobre els Drets de l’Infant, l’escola inclusiva vetlla perquè tots els nens i les nenes, els i les adolescents independentment de les seves capacitats tinguin accés equitatiu i continu a l’aprenentatge en tots els contextos; completament d’acord amb la declaració, però la realitat és que la falta de recursos econòmics i humans en els centres educatius provoca que mestres i professors es trobin sobresaturats i que no sempre puguin atendre de manera adequada l’alumnat amb necessitats educatives especials. Les reformes sempre tenen un cost econòmic, no assumir-lo per part de les administracions genera frustració i desengany en el conjunt de qualsevol comunitat educativa. Per cert, convidem tothom a consultar la quantitat de documents que han elaborat o signat  les dues entitats esmentades més amunt tot denunciant aquesta manca de recursos. 

Tenim el convenciment que tot allò que es pensa, per molt bé que es pensi, cova dins seu la pròpia perversió. Fixem-nos en dues de les perversions en què cau el nostre sistema educatiu. La primera és que  ha adoptat sense cap mena de crítica termes sobre els quals es fa fort cada dia el pensament més neoliberal. Ens omplim la boca de paraules com excel·lència o emprenedoria; excel·lència de qui? emprenedoria per a què? Sospitem que darrere l’ús indiscriminat d’aquests termes pesa més el propòsit de millorar el Producte Interior Brut (PIB) que no la voluntat de buscar que cada alumne tingui la possibilitat de realitzar-se plenament i que a totes les aules es reflexioni de manera crítica sobre les injustícies sobre les quals es construeix avui el futur, com ara que l’1% més ric del món acumuli el 63% de la riquesa mundial.

La segona perversió és molt més casolana. Hi ha qui redueix el triangle que formen alumne, sabers i docent, a la importància d’atendre de manera quasi exclusiva els interessos d’una de les tres  parts, l’alumne. El món, el món que volem construir de manera més justa, més equitativa, reclama que els sabers formals no s’amaguin. No podem desescolaritzar l’escola. Per això és convenient canviar allò de “partir dels interessos dels alumnes” per “crear interès per allò que avui és important aprendre”. Si volem aconseguir-ho necessitem mestres llegits, crítics i compromesos amb la feina que fan, necessitem equips directius amb capacitat d’orientar els claustres i necessitem unes famílies que dipositin la seva confiança en el centre. I, sobretot, quan tot això conflueixi no desmanegar-ho.

Un esglaó és un pla que ve a certa altura sobre un altre pla, de manera que fent una passa es pot pujar o baixar. Els nostres passos han d’excavar a fons cada graó per millorar, perquè la tendència no sigui anar a la baixa. Tenim el convenciment que els grans impediments no cal buscar-los en un sistema educatiu que aposta per reconèixer l’experiència dels alumnes abans de portar-los cap a un saber més fonamentat, ni en la convicció que els sabers i la manera de viure i de conviure estan plenament relacionats. Els veritables impediments són d’una altra naturalesa i farem bé de detectar-los si no volem quedar-nos en un trist llistó de fusta. 

Juli Palou, Montserrat Fons i Jaume Cela