EL DIARI D’AULA i LA VIDA DEL GRUP

Des de la meva mirada de mestra, després d’aquestes festes tan familiars, se’m torna a fer present l’experiència viscuda com a tutora de 1r de Primària.

Un setembre, els pares de l’Eloi van demanar una entrevista per comunicar-nos una notícia colpidora. Al pare de l’Eloi li havien diagnosticat un tumor cerebral. Els pares ens demanaven de quina manera podien comunicar aquesta notícia al seu fill Eloi, el qual estava diagnosticat de TEA. En paral·lel hi havia la notícia de l’embaràs de la mare, d’una nova vida en camí. Al llarg d’aquells 1r i 2n cursos de primària vam mantenir trobades periòdiques per anar-nos acompanyant mútuament escola i família.

Jo escrivia, a partir dels intercanvis i de l’activitat emergents, un diari d’aula amb el qual pretenia posar en valor tot allò que s’anava teixint a l’aula com a vida del GRUP: aportacions individuals, interessos particulars, converses, la resolució dels conflictes quotidians, la diferència entre les persones com a valor, el respecte a les persones, la història compartida, les emocions que sorgien, els interrogants que s’obrien, els descobriments, els dubtes, les hipòtesis que volíem indagar... Posteriorment, sempre trobaven una estona per llegir el diari d’aula conjuntament amb l’interès de tornar a fer presents les vivències de dies anteriors. Abans d’escriure el diari d’aula del 25 de maig vaig demanar el consentiment a la mare de l’Eloi i ella me’l va donar.

Diari d’aula.

Dimecres 25 de maig

A les 9h un grup reduït de nens vol comunicar una notícia important a la resta de la classe. Ahir a la tarda va morir en Pere, el pare de l’Eloi. A continuació es crea una conversa envoltada de respecte i d’estima cap al nostre company i la seva família. Cada cultura viu la mort de manera diferent, cada família és única i decideix com vol viure aquesta etapa de la vida. Alguns de nosaltres comuniquem experiències personals a l’entorn de la mort: “El meu tiet va morir als 9 anys i el van enterrar. És al cementiri”, “ A mi la mort em provoca molta tristesa”, “El meu avi patern va morir quan el meu pare era molt petit”, “Tinc ganes de fer-li una abraçada a l’Eloi”, “El meu avi matern està enterrat al cementiri de Barcelona, jo he anat a visitar-lo”, “ El meu tiet va morir al Perdiguero, una muntanya”.

La Rosa, una alumna del grup, ens narra com va viure la mort del seu pare Jordi. Recorda que quan eren al tanatori, l’Anna, la mare de la Jana, va estar tota l’estona acompanyant-la. Ho explica agraïda. Alguns de nosaltres no havíem sentit mai la paraula tanatori. La Rosa ens explica com és aquest espai: -és un edifici on hi van algunes de les persones que han mort. El meu pare estava dins una espècie de caixa de vidre que fa la funció de nevera. Jo i el meu germà li vam deixar una nota a dins. Després el poden incinerar o enterrar. Apareix la idea de cos físic i l’essència de la persona. Nosaltres som éssers vius i tenim un cicle de vida. Com que som matèria orgànica, el cos físic s’enterra o s’incinera. La nostra essència no desapareix. La Mia ha observat que hi ha un grup de nens i nenes que han estat escoltant, sense intervenir i ho posa igualment en valor.

Existeixen maneres diferents d’expressar-nos: pintant, dibuixant, escrivint, modelant, parlant, restant en silenci, cantant, ballant, acariciant, acompanyant,..... Acordem que cadascú pugui crear allò que necessita expressar. El Víctor té molt clar que vol escriure-li una carta.

Dijous 26 de maig

Hem comprat una capsa on guardar totes les creacions adreçades a l’Eloi . Pensem un títol adequat. En una de les propostes de títol apareix la paraula SEMPRE. La Rosa afegeix: “ Jo no hi posaria sempre, doncs res és per sempre. Tot canvia”

Dilluns 30 de maig

Tenim ganes de retrobar-nos amb l’Eloi. Quan arriba de nou a la classe, s’emociona. Espontàniament formem un cercle al seu voltant. El Pol i el Guillem li entreguen la capsa titulada:  “ Detalls d’amistat pel cor de l’Eloi i la seva família”. La Natàlia li posa la mà a l’esquena. Quina delicadesa. La Mia li proposa que quan vulgui que parem ens ho comuniqui. A poc a poc treu cada detall i llegeix el nom de cada company. Cadascú li llegeix o li explica què ha fet.

En acabar l’Eloi diu: Us estimo molt!

Per tancar la trobada, ens fem abraçades i mostres d’afecte entre nosaltres.

Al llarg d’aquells dies, les verbalitzacions d’alguns infants estaven impregnades de creences familiars:

- La meva mare m’ha dit que li expliqui acudits a l’Eloi, així es posarà content

- Pobre Eloi, ell ja no té pare

- El meu avi és una estrella

-A mi no em deixen anar als cementiris perquè soc petita

-Les cendres del meu avi les vam enterrar al jardí, on hi ha el llimoner

La Rosa respon de forma contundent un comentari referit al fet que l’Eloi ja no tenia pare:

- Tots tenim pares, vosaltres els teniu vius i nosaltres morts, ha dit. Al cap d’uns dies ens va dur una fotografia del seu pare Jordi i la seva guitarra, i ens va oferir un breu concert.

Al meu diari personal d’aquella setmana també hi trobo algunes anotacions pròpies:

· Com a adults podem acollir les diferents aportacions sense judici?

· Si els adults no ens precipitem, la resta de companys responen tot generant converses diverses?

· Com ens ressona la mort a nosaltres?

Escriure en un diari vivències, pensaments o desigs esdevé sempre una elecció. No es pot escriure tot, necessitaríem tant de temps com el temps viscut. D’aquí la força insubstituïble de l’acte d’escriptura: ens obliga a definir què ha estat més rellevant per a nosaltres i què creiem que valdrà la pena recordar.