Gràcies, Quino.
Estimat Quino, com sentim la teva pèrdua! Ara restarem orfes del teu humor (tan fi) i del teu esperit crític. Les teves vinyetes, tan genials, ens han fet somriure moltíssim, especialment en captar la ironia i la lucidesa amb què fas parlar la Mafalda. De ingènua no en té un pèl; li agrada posar en evidència alguna contradicció humana comunament acceptada i fer-nos partícips del seu sentit crític.
Per a nosaltres, mestres dels primers nivells de l’escolarització, algunes de les teves tires còmiques han resultat paradigmàtiques. En aquesta entrada en destacarem tres:
La primera:
Quina manera tan simpàtica de fer-nos entendre que no val la pena inventar frases per practicar un so determinat. Els infants aprenen a llegir a partir de textos que connectin amb les seves vivències, il·lusions i sentiments de tot tipus, imaginaris o realistes, tant se val, però textos de qualitat. En un primer moment és l’adult qui llegeix en veu alta per a l’infant i comenta amb ell el que es va llegint. Quan es llegeix per al neolector se’l convida a buscar paraules, lletres, a llegir el final d’una frase, i de mica en mica se li va transferint la responsabilitat de rellegir o de retrobar les paraules més significatives fins que, en aquest compartir, l’infant pot començar a desxifrar autònomament. Aleshores necessita un adult que l’escolti escanejar les paraules pacientment i que, quan sigui necessari, li oferexi pistes per poder anar pensant i comprenent el significat els textos. Un procés llarg, sí, però apassionant si enseñamos cosas realmente importantes.
La segona:
Novament i en només tres vinyetes, ets capaç d’assenyalar la importància de la lectura fent èmfasi en la comprensió d’allò que es llegeix i no en la pràctica del desxifrat de lletres i sons. Defenses meravellosament la necessitat de llegir textos que siguin apassionants per sí mateixos, i que no tinguin com a únic objectiu la practica de la lectura. Tot i que inicialment pugui semblar que, per als aprenents, llegir aquests textos sigui més fàcil, concentren la pràctica infantil en el desxifrat de textos preparats per a la lectura determinades lletres o sons. Aquests textos són un autèntic galimaties pel seu sentit rebuscat o inexistent. Ens sembla brillant la teva habilitat per donar-li la volta a la situació tot reconeixent, amb ironia, el mèrit dels autors que preparen aquests textos tan enrevessats.
I finalment, aquesta tercera vinyeta, tan adequada al temps de pandèmia ens ha tocat de viure. Manolito, sense mascareta encara, té la gosadia i la valentia d’anunciar públicament que, des del 18 de març del 2020, les experiències que estem vivint (o, tradicionalment, algunes de les proposades des l’escola) no s’acaben de comprendre, malauradament.
Gràcies, Quino, per tantes tires còmiques que ens han fet pensar (com per exemple la del post “L’espera que no desespera” enllaçar) i que ens seguiran fent pensar, però sobretot per fer-nos somriure tan intel·ligentment!