Les caplletres per aprendre a escriure el nom?

na caplletra, d’acord amb el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és la lletra d’un cos superior al text, sovint ornamentada, emprada com a inicial del primer mot d’un text, d’un capítol, d’un paràgraf, etc.” A l’obra Les caplletres il·lustrades de Junceda[1], podem contemplar com aquest autor va convertir les inicials de l’encapçalament de capítols amb veritables poesies visuals, sovint amb escenes relacionades amb el text.

Aquesta finalitat artística pròpia de les caplletres no creiem que sigui pas la que persegueixen les inicials dels noms dels nenes i nenes escrites en vermell que trobem a moltes escoles. Inicials en vermell que tant les podem trobar als penja-robes, com a les llistes a l’abast dels infants, com en el cartellet que tenen per consultar com s’escriu el seu nom.

També podem trobar aquests cartellets amb una fletxeta o amb un puntet al davant per indicar per on comença i la direcció en què cal llegir les lletres.

Tot i que la intenció d’aquestes marques és dotar de referències el nom propi per evitar que l’infant s’equivoqui, en el moment que vol copiar el seu nom, no trobem que aquesta mena d’ajudes siguin el millor camí per aprendre a llegir i escriure.

Des de l’enfocament socioconstructivista de l’aprenentatge, ni la necessitat de diferenciar la “primera lletra” de les altres, ni entendre que “primera lletra” i la “lletra amb què comença” és el mateix, no s’espera que sorgeixin perquè l’infant vegi les lletres inicials escrites en vermell; sinó del fet que, mentre l’infant usa el seu nom per a diferents finalitats (per apuntar-se a una activitat, per saber de qui és un full, per jugar, per reconèixer una pertinença, per signar un missatge, etc), descobreixi similituds i diferències entre els noms, senti curiositat pel seu nom i pel dels altres, pregunti el nom de les lletres, etc. És en aquesta interacció amb els companys i amb els adults que els acompanyem quan apareix la necessitat de parlar de la primera lletra, de discutir la importància de l’ordre i de la direcció de l’esquerra cap a la dreta de les lletres que componen el nom.

Evidentment que la gran majoria de mestres estem d’acord amb el plantejament que acabem d’exposar, però ens queda encara una qüestió per resoldre: si a més a més, d’estar atents a les situacions i diàlegs que sorgeixen usant els noms, els presentem la primera lletra escrita en vermell quin mal els fa? La resposta és que possiblement no els fa cap mal, però encara estem més segurs en respondre que tampoc els fa cap bé. Per què? Doncs, perquè amb la inicial en vermell volem fer més fàcil del que és possible un aprenentatge complex i això no ajuda els infants a implicar-s’hi, a estar actius, a arriscar-se sense patiment a fer descobriments, i sobretot a seguir-ne fent. A més a més, a fora de l’escola no troben pas els seus noms escrits així i per tant en algun moment o altre haurem de retirar aquest reforç de color.

Potser en una situació concreta assenyalarem amb el dit, marcarem en vermell o subratllarem la primera lletra, perquè en aquell moment específic ho considerem un bon recurs, però com també dèiem en el post -Aquesta no és la meva lletra!- dels recursos que ens poden anar bé en un moment concret no en podem fer una norma, perquè allò que hauria de ser un ajut es converteix un una nosa.

[1] Satué, Enric (1983). Les Caplletres il·lustrades de Junceda : 471 mostres d'un aspecte inadvertit de la seva obra. Barcelon: Alta Fulla.

La imatge que configura la caplletra d’aquest text és la fotgrafia de la tapa del llibre.