Per a qui escrivim a l’escola?

-Què és el que més t’ha agradat?- preguntà la mestra als seus alumnes de primer al final d’un projecte sobre les foques, en una sessió que es desenvolupà així:

• Uns encarregats van repartir el full preparat amb la pregunta escrita (Què és el que més t’ha agradat?) i les safates dels llapis.

• La mestra va demanar un voluntari per llegir l’enunciat de la tasca i tot seguit va comentar que amb el projecte de les foques havien fet moltes activitats i havien après moltes coses. Va explicar que ara es tractava que cadascú pensés què és el que més li havia agradat. Va insistir que cadascú podia posar el que volgués segons els seu gust, per això no es podia ni copiar, ni dir res amb els companys. Després podien fer un dibuix de les foques.

• Seguidament, va escriure a la pissarra com havien de començar la resposta: M’ha agradat...

• I mentre es passejava per l’aula anava animant els nens i nenes amb paraules com: penseu, penseu... i escriviu!

Des del meu rol privilegiat d’observadora, vaig veure com uns quants infants es posaven a copiar el començament de la frase de la pissarra, mentre que uns altres es miraven entre ells sense dir res o estaven amb la mirada perduda, segurament pensant què posar, una bona estona. Tot d’una la Sandra va aixecar el dit per indicar que ja estava, els nens i nenes del seu voltant intentaven esbrinar dissimuladament què havia escrit. A poc a poc i com una taca d’oli es va anar estenent per tota la classe una mateixa resposta: M’ha agradat tot.

La mestra em va comentar amoïnada que a part que copien malament de la pissarra, (això ho comentarem en un altre post) aquest grup practica sempre la llei del mínim esforç i que no hi ha manera que escriguin un tros llarg.

Quan analitzem la situació ens adonem fàcilment que si abans d’afrontar l’escriptura individual s’hagués generat una conversa sobre les activitats que s’havien fet al llarg del projecte i s’hagués donat peu a comentar diferents opinions sobre els gustos de cadascú –és a dir s’hagués dedicat temps a planificar el text, generant i organitzant idees- la tasca s’hauria desenvolupat d’una manera més rica.

Però, encara hi ha dos altres elements imprescindibles a tenir en compte quan fem escriure els infants a l’escola. Es tracta de pensar en el destinatari i amb quina finalitat hem d’escriure, és a dir per a qui i per a què escrivim. Per això la resposta de la Sandra, més enllà de si s’ha esforçat o no, és molt intel·ligent, perquè va bé per a qualsevol receptor i per a qualsevol finalitat imprevista.

La qüestió de fons és qui era el destinatari de la resposta a la pregunta plantejada (què és el que més t’ha agradat?) i amb quina finalitat s’havia d’escriure. Sens dubte que la contesta hauria estat més elaborada i sobretot hauria tingut sentit real si s’hagués plantejat des d’un bon començament per a qui i per a què. Per exemple, hauria pogut ser per a les mestres, perquè volien conèixer millor què és el que més agrada als nens i nenes de primer; o per a les famílies que rebran el dossier del projecte; o per compartir-ho amb el grup de companys i saber més bé els gustos de cadascú; o fins i tot podria ser per a un mateix, per quan d’aquí un temps es torni a mirar el dossier...

Sabem que sense destinatari i sense finalitat qualsevol tasca d’escriptura s’empobreix, perquè perd sentit. De manera semblant Marta Milian i Teresa Ribas (2016) ens recorden que per ser bons usuaris del llenguatge escrit no n’hi ha prou amb saber aplicar uns codis a un missatge, o amb respectar l’estructura d’un text determinat. Necessitem, també, prendre consciència sobre què volem aconseguir amb el nostre escrit i a qui ens dirigim realment.

Podria ser que quan ensenyem a escriure estem massa preocupats per l’aprenentatge del codi i de l’estructura del text i ens oblidem fàcilment de la seva funció comunicativa?

Referència:

Milian, M.; Ribas, T. (2016). Enseñar y aprender a escribir. A Palou, J.; Fons, M. (coord.) Didáctica de la lengua y la literatura en educación primaria. (pp 197-212). Madrid: Síntesis.